Diàlegs aporètics

sábado, septiembre 16, 2006

Universitari


Ahir va ser el dia D: el dia que recordaré durant tota la meva vida com el de la meva entrada a la vida universitària. Ara, la veritat és que no va ser un dia excessivament dur: dues classes al matí, de Fonaments de Física i d’Anàlisi, en què bàsicament tot van ser presentacions i recomanacions sobre com portar l’assignatura. Només vam fer una mica de teoria de conjunts a anàlisi. Després, mitja hora de descans, i a les 11 teòricament teníem classe d’àlgebra, però algú va dir que no hi havia classe i tothom es va aixecar i marxar. Com que ja no teníem res mes, doncs cap a casa. De moment m’alineo amb la postura dels que defensen que a la universitat no es fa res i que la gent es passa la majoria del temps al campus o al bar parlant. Suposo, però, que amb el temps la meva postura canviarà. Em vaig trobar amb tota la gent que esperava trobar-me: la Rosa de l’olimpiada de física, el Max de la de mates, l’Adrià Martorell d’escacs, el Sergio, el Miquel i l’Héctor, els “sophomores” de la facultat provinents del CIC (faltava el Peter Vives, flamant campió del primer torneig d’escacs de l’institut, no sé si encara va a física perquè el primer any va patir bastant. Ja ho descobriré i us informaré.) i òbviament l’Heepaz també corria per allà, mig grogui perquè acabava de començar la temporada de bàsquet i l’estaven fent posar en forma. De la meva nova classe no puc dir gran cosa encara, només que en aquest primer dia estaven tots molt atents i amb cara d’espantats davant aquest gran repte que acabaven d’emprendre.

Bona diada la de l’11 de setembre passat: va venir en Rafa, que ja s’ha instal·lat a Barcelona en un pis amb el Marc Vinyals, i en Quico amb altres de Xàbia. Va ser un dia molt productiu perquè vaig conèixer dos personatges molt importants de la nova generació de l’independentisme: Crom el Nòrdic, el filòsof independentista militant d’ERC del qual us vaig prometre que us parlaria un dia i ho faré, i Cesk Freixas, el cantant que triomfava a Xàbia i que vaig poder escoltar el 17 d’agost passat a les Festes de Gràcia. A en Crom el va trucar en Rafa, i a en Cesk de cop el vam veure que anava per la manifestació a pocs metres darrere nostre. El Rafa, en Jon i jo vam anar a saludar-lo amb molta il·lusió. Després al concert ens vam trobar els de sempre en aquestes ocasions (Cels, Marcel·la, Ignasi Abad...) en el que va tornar a triomfar Obrint Pas. Ara, podrien variar una mica els concerts, perquè els últims tres que he vist han estat pràcticament calcats, amb el mateix ordre de les cançons i tot. En aquest últim al final van començar a tocar himnes de la nostra terra com “Els segadors” o “No volem ser” més una cançó de Kortatu, com a petita novetat, tot i que em van informar que ja ho havien fet a Manresa fa uns dies.

Felicitats al meu bon amic Robert Alomà, que en el tancat de la Barceloneta ha aconseguit la tercera norma de MI i ara quan arribi a 2400 ja obtindrà el títol. Jo, en canvi, de 2400 molt bé però les normes no arriben... Bé, ahir em van informar que m’han seleccionat per jugar amb la selecció catalana el Torneig Interautonòmic que es jugarà del 5 al 8 d’octubre a Padrón (Galícia). També hi anirà la Patty, que culmina el seu procés de transformació a catalana J com a femenina, i com a absoluts hi aniran segurament el Romero, el Marc Narciso, el Jordi Fluvià i el Lacasa.

S’acosten perillosament les eleccions catalanes, i els diaris comencen a anar plens (encara més) de política i de polítics. Tornaran les promeses, les bones intencions, la identificació dels errors del passat d’altres partits i l’oblit dels propis. És difícil de dir que passarà després de les properes eleccions: a pesar de tot, la repetició del tripartit sembla l’opció més factible, perquè un pacte CiU-ERC canviaria massa radicalment l’espectre de les aliances actuals, per molt que pugi no sembla que CiU pugui aspirar a governar en solitari, i el pacte PSC-CiU se l’han carregat massa els propis protagonistes com per a què sigui viable. Però la política és l’art del possible i se’ns presenten, un cop mes, uns mesos apassionants per davant.

Per últim felicito al smurfurby i el proclamo president d’honor del club de fans d’aquest blog, per obrir aquesta pàgina cada dia amb la fe d’una possible actualització durant aquest darrer mes d’inactivitat.

lunes, septiembre 11, 2006

Reactivació


Tal com vaig dir en la meva última entrada, he escrit més sovint des de llavors ;). La veritat és que per viatges, cansament i mandra (sobretot aquesta última) he tingut el meu espai inactiu durant un mes: una taca terrible en el meu historial que m’ha costat severes reprovacions en aquests 30 dies. Però finalment he fet cas als meus incomptables i preocupats admiradors i he trobat el moment per publicar una nova entrada.

Una de les meves dedicacions bàsiques en aquest darrer mes de vacances ha sigut jugar a escacs (que estrany oi?), i una mica com tot l’estiu, he tingut uns resultats normalets tirant a dolents, sobretot per culpa dels mals finals de torneig. No he aconseguit norma de MI a Sants, i això que abans de les últimes rondes la tenia molt a l’abast.. Però està clar que aquest no ha estat el meu millor moment de joc i ara caldrà posar-se a estudiar fort si vull tornar a donar un salt cap endavant...

El torneig de semiràpides de Poblenou, els dies 12 i 13 d’agost, el va guanyar de forma brillant el Marc Narciso, carregant-se a l’última ronda l’Epishin, que havia estat un quart d’hora abans de la partida reclamant a l’àrbitre que el deixés jugar amb blanques i ens va tenir a la resta del torneig esperant-lo a que acceptés la trista necessitat d’haver de jugar amb negres. I no ha estat l’únic èxit de l’entranyable jugador del Foment, gran amic i ex-professor meu. El club de l’Eixample ha aconseguit l’ascens a Divisió d’Honor en el Campionat d’Espanya per Equips de 1a divisió que es va jugar a Barcelona i en el qual jo vaig participar en qualitat d’apuntador de partides i, per transformar un estiu bo en brillant, va guanyar de forma clara l’Open de Sants i consegüentment el Circuit Català, un dels èxits més importants que ha aconseguit un jugador català en els últims anys. Des d’aquí li envio les meves millors felicitacions i li dic que me n’alegro molt, perquè des que va decidir ser professional ha patit una gran irregularitat en els seus resultats i l’actuació d’aquest estiu segur que l’impulsarà a donar un gran salt endavant. I unes felicitacions igual d’importants es mereix un altre bon amic, l’incombustible humorista i company de club José Manuel López, que aquest estiu també ha decidit deixar enrere la irregularitat i completar un circuit català molt bo. (Sort que el campionat de Portugal per equips no entra en el circuit...) El que segueix sent irregular és el Víctor Vehí, però també se li han de reconèixer les dues sensacionals victòries contra Epishin, especialment la segona, un pal espectacular i una demostració de la imaginació i dinamisme que pot desplegar el jugador de la Uga en la seva millor forma.

Avui he tornat d’Olite (Navarra) on he jugat el Campionat d’Espanya per equips de divisió d’honor amb la Uga per primer cop, i la veritat es que ha sigut una experiència inoblidable. Tenim uns jugadors joves, amb gran esperit d’equip que m’han deparat una forma diferent de veure la competició durant aquests dies. El Víctor Bologan, un jugador que ha arribat a 2700 d’elo i que es pot considerar un jugador d’elit, que ha jugat diverses vegades i obtingut bons resultats contra alguns dels top10 del món, ha resultat ser una persona molt agradable i preocupada per la marxa de l’equip, donant-nos consells constantment sobre la forma de millorar el nostre joc, si bé a vegades de forma un pèl dogmàtica: “Tú sabes... caballo a e2 tiene dos problemas: no ataca el centro i no deja salir al alfil...” frase adreçada al José Manuel després que aquest hagués jugat 1.e4 d6 2.d4 Cf6 3.Cc3 e5 4.Cge2!?. No és d’estranyar que després el Felgaer li demanés permís al “Bolo” per jugar 1.e4 c6 2.Ce2!!? permís que va ser concedit amb cara de circumstàncies pel líder de l’equip. La veritat és que he rigut molt amb la doctrina del Bolo, les bromes inacabables del Superlópez, els comentaris del nostre entranyable delegat Pere Casajuana, intentant liar al Super amb les cambreres de l’hotel, els càntics de suport de l’afició incondicional de la Uga, que es va desplaçar a Olite representada pel Miquel Castells, el Xavier Colom i l’Alejandro Melchor... i els temes recurrents de les nostres converses, que no mencionaré perquè involucren altres jugadors i ja he après la lliçó que aquí pot entrar el visitant més inesperat, com cert dirigent d’un club extremeny... A més, la sensació d’estar jugant el mateix torneig que Ivanchuk, Vallejo, Nisipeanu, Sasikiran, Movsesian... és impagable. Per cert, després de tota aquesta història, he de dir, pels que no ho sàpiguen, que hem quedat penúltims i hem baixat de categoria, i jo he fet 2 de 5, un resultat no gaire brillant... bé, tot té sempre una part negativa. L’any que ve haurem de lluitar per tornar a pujar.

A part de tot aquest boom escaquístic també he fet algunes altres coses. (algunes). Festes de Gràcia, a les quals vaig portar uns bascos que estaven jugant el Campionat d’Espanya, i en les quals vam assistir en directe a la superestrella i geni creador Cesc Freixas, la festa d’aniversari del meu germà amb totes les seves noies, la d’en Borràs i la partida de Bowling en què vaig fer rècord personal (123 punts! ;)), encara que teníem allà un professional del tema que va fer 185 punts, el company de la facultat de Física Miquel Martí (àlies Peiró). Pobre Borrissol, vam trigar a donar-li els regals i quan la Gemma, que va arribar tard, li va preguntar quins regals havia rebut, va contestar que res amb una cara... pooobre... però després va rebre dos llibres i un dvd xD. També he après una mica de rus per internet en algunes estones lliures en què m’avorria...

Però una de les millors coses que he fet aquest mes va venir poc abans de marxar de Navarra. La tarda abans em truca el meu germà dient-me si el dia següent volia dinar amb el Mandelbrot. En Benoît Mandelbrot és el creador de la geometria fractal i un dels matemàtics més brillants vius actualment, i estava a Barcelona per presentar la traducció al castellà d’un llibre seu, “Fractales y finanzas”. Vaig anar-hi com a periodista de Dossier Econòmic (el diari on treballa el meu germà) i vaig poder dinar gratis en una taula selecta amb el Mandelbrot i la seva dona, Jorge Wagensberg, director del Cosmocaixa, els editors del llibre i tres periodistes més. Li vaig preguntar com se li va acudir la idea dels fractals i em va dir que des de sempre la ciència ha buscat representar una realitat complexa amb models senzills i optimitzats, cosa que ha començat a canviar en els darrers temps. Per ell, els fractals són una nova expressió de l’estudi de la “rugositat” d’un món que s’havia volgut fer “llis” (conceptes que ell mateix va utilitzar). Ell es va “limitar” a crear una manera de representar la rugositat present en aquest món. Em feia gràcia la seva manera de parlar; els mortals parlem de “conjectura de Mandelbrot”, “conjunt de Mandelbrot” com a conceptes amb el seu significat concret i ell ho fa de la mateixa manera que nosaltres, com si el terme “conjunt de Mandelbrot” no tingués res a veure amb ell. Això sí, ens va explicar amb orgull que en el Congrés de Matemàtics de Madrid d’aquest agost passat li van donar la Medalla Fields a un matemàtic francès (Wendelin Werner) per resoldre una conjectura enunciada per ell.

Això és tot, a grans trets. Ara ja han acabat les vacances, demà la Diada i el divendres a començar Física. Per cert, ens espera una temporada plena de sorpreses amb el nou ministre d’Indústria. De moment l’altre dia ja va jurar el càrrec com a Ministre de Justícia, un pròleg d’un període que promet ser apassionant i productiu per a Minoria Absoluta, APM i similars. Jo encara penso que en algun moment ens diran que tot era una broma, però ja començo a perdre l’esperança... almenys la nostra ciutat tindrà d’alcalde algú més decent.

Com veureu, he afegit tres nous blogs als enllaços, un el de l’Ana Matnadze, la georgiana catalanitzada que juga el Circuit Català els últims anys, i dos blogs, el conjunt del Dani Porras i l’Eric Sánchez i el de l’Adri Pérez on podreu trobar polèmiques, insults, crònica rosa i temes similars dels adolescents escaquistes catalans. (si és que no se n’han cansat ja, perquè no porten inactius tant de temps com el meu pero quasi). Aquest cop no diré res sobre com de sovint escriuré perquè l’últim cop va portar mala sort. Fins aviat (o no). До свидания.