Diàlegs aporètics

sábado, julio 15, 2006

!!*!!Campió d’Espanya sub18!!*!!


Doncs sí, tal com diu el títol i com va avançar ahir el Roger, he quedat campió d’Espanya de menors de 18 anys. Tal com ja us havia comentat, dubtava que en la localitat de Baños de Montemayor tingués un accés fácil a Internet i ganes d’escriure, i efectivament el resultat han estat 8 dies sense escriure res aquí. Ara intentaré compensar per això explicant una mica com han anat aquests dies.

Divendres passat, dia 7, vam sortir de Sants a les 7 del matí tots els sub18 i sub12 catalans, dues categories que es feien juntes. Vam anar en tren fins a Madrid, vam agafar un rodalies des de l’estació d’Atocha fins a Méndez Álvaro (el primer cop vam encertar la línia, però malauradament no el sentit), i després de dinar vam agafar un autocar, on ens vam trobar molts dels participants (aragonesos, madrilenys, melillencs...) que ens va portar fins a Baños de Montemayor, un poble extremeny al límit entre les províncies de Cáceres i Salamanca. Vam arribar allí cap a les 8 del vespre; el nostre transport ens va deixar a l’hostal on s’allotjava l’expedició catalana que, tal com deien els rumors, tenia el suggerent nom de “El Solitario”.

Inicialment el vaig veure com una casa entre muntanyes enmig del no res, després em vaig adonar que al fons de la vall (Valle de Ambroz) hi havia un conjunt de cases que devia ser el poble. A recepció ens van dir que les noies estaven en una habitació en aquella mateixa casa, mentre que els nois i els delegats estàvem en un alberg a 5 minuts d’aquell lloc. Un parell d’encarregats de l’hostal ens van portar en tot-terreny per un camí de cabres fins a una casa de pedra que havia estat un graner i ara reconvertida per albergar practicants d’això que s’anomena “turisme rural”.

L’habitació tenia 8 lliteres i dos banys i hi dormíem set: l’Adri, el Miguel, el Robert, el Martí, els dos delegats, el Ferran i el Pep, i jo. El lloc estava infestat de mosques, mosquits i altres bèsties més perilloses (segons el Robert, unes caparres que se’t ficaven dins la pell i que si no te les treies en menys d’una setmana t’havien d’operar). Aquell mateix dia, vam baixar al poble per anar a fer les acreditacions i veure la sala de joc i la gent. El camí era una baixada de pedres que per moments arribava a una inclinació de 45º, i quan baixaves havies de frenar-te per no sortir disparat, cosa que passava igualment per una empenta o altra del graciós de torn. I per pujar... bé, ja us ho imagineu, millor no parlar-ne. El Robert i el Martí van provar baixar per un altre camí, i els resultats van ser prou concloents: es van trobar una serp a mig camí i el Robert va perdre la cartera amb 130 euros a dins i els documents. I això el primer dia...

Un cop a baix, ens vam trobar amb la majoria de la gent del torneig. En general es trobaven millor que nosaltres, en hotels del poble més o menys senzills. Vam anar a veure el rànquing inicial i els emparellaments de la primera ronda, saludar-nos amb els amics que no vèiem des de feia un any (amb algunes excepcions, com el Carlos Hidalgo, amb qui em va fer molta il·lusió trobar-me a l’Olimpíada de Física) i tornar corrents a l’hotel per sopar i dormir com aquell qui diu, perquè el dia següent ja començàvem a jugar la primera ronda al matí. Aquesta primera nit ja vaig descobrir l’agradable notícia que el meu mòbil no tenia cobertura en pràcticament cap lloc del poble, desgràcia que compartia amb tots els usuaris de Vodafone. Si algú ha intentat localitzar-me aquests dies i no ho ha aconseguit, ja sap a què es deu.

De la crònica esportiva només faré un breu resum: els interessats ja hauran seguit el torneig o ja sabran on trobar la informació. Fins a la ronda 7 em vaig sentir bastant segur del meu joc i amb el convenciment que tenia moltes opcions de guanyar el torneig; portava 5 victòries i 2 taules amb un joc bastant sòlid i jugant sempre a la taula 1. Però a les rondes 8 i 9 vaig patir de valent: els meus dos últims rivals, que en principi no partien entre els favorits, Jesús Cortés i Jaime Valmaña, però que havien guanyat a candidats importants com el Lariño o el Robert, em van tenir contra les cordes i en les dues partides vaig aconseguir unes taules salvadores, acabant sempre l’últim de la sala. I al final es va donar un quíntuple empat al primer lloc amb 7 de 9 i vaig haver d’esperar al sorteig de desempats per confirmar que quedava campió. En un dels tres sistemes de desempat em guanyava l’Alfonso Llorente, però per sort les lleis de la probabilitat es van imposar i el meu 67% de possibilitats de quedar primer es va convertir en realitat.

Pel que fa als altres catalans, el torneig del Robert va quedar molt condicionat per la derrota davant l’Amaia a la primera ronda (després de perdre amb 2 noies en els últims 2 anys sembla que el Robert ha après la lliçó i ha començat a portar gorra en les seves partides contra rivals del sexe femení) i en la penúltima ronda va perdre l’oportunitat d’enganxar-se als líders en perdre una posició molt prometedora amb el Jaime Valmaña.
El Martí tampoc va començar bé i a la vuitena ronda quan ja s’estava col·locant a dalt va perdre amb el David Lariño i es va allunyar de les primeres places. L’Adri va tenir un començament fulgurant i semblava que anava a menjar-se el món; li va entregar 2 torres al Mikel Huerga a la segona ronda i el va guanyar brillantment (en els dies posteriors li va explicar aquesta partida als seus pares, a la seva àvia, al Moreno, a l’Einar i a tothom amb qui tenia l’ocasió de parlar) i es va col·locar amb 3,5 de 4. Però llavors el Lariño el va frenar i l’Adri va perdre tres seguides, però va acabar en un bon 20è lloc. I al Miguel cada dia li passava una desgràcia o una altra i va perdre moltes posicions guanyades. També estaven l’Eric Sanchez i el Dani Porras, que van venir pel seu compte, i van acabar per la meitat de la taula. Entre les noies, l’Eli va tenir bones opcions de quedar primera noia fins que va perdre les dues últimes rondes, i la Tere i l’Alejandra van tenir un torneig per oblidar. I en els sub12, hem de felicitar a la Cristina Coll per quedar la 1a d’Espanya. Les primeres taules d’aquesta categoria eren molt divertides: sempre es veien uns nens molt monos i que jugaven molt bé. El millor noi català va ser l’Imar Talló que va quedar 5è.

Com sempre noto en aquest torneig hi ha un munt de gent perillosa que et pot guanyar una partida perfectament: també es nota quins jugadors han anat allà només a passar-s’ho bé (només cal veure les cares de certs jugadors a les rondes del matí ;) i cal destacar la curiosa paradoxa que es dóna entre algunes noies: al llarg dels anys, els seus trets femenins augmenten de dimensions de forma inversament proporcional al seu nivell de joc: és un cas que seria un interessant objecte d’estudi.

Pel que fa a la crònica extraesportiva, no va ser un any tan interessant com altres, almenys des del meu punt de vista, més que res perquè cada any transformen més aquest torneig en una marató i aquest cop només arribar jugàvem, només acabar marxàvem i tan sols teníem dos matins lliures (els organitzadors deien: mañana por la mañana ronda libre; com si no hagués de ser el més natural). Però algunes coses vam poder fer: en una de les nits que no teníem ronda al matí següent vam anar a visitar als gallecs a la seva casa, on vaig conèixer un paio molt simpàtic anomenat Dani Fernández Losada, que per la seva personalitat em recorda a l’Alf. La seva frase preferida era: “venga, bebe un poco de esto!”. I vaig tornar a veure a l’antiga amiga del Miguel (l’últim cop que la vaig veure estava en estat de simbiosi amb ell); aquest cop, però, no hi va haver res, perquè la “parienta” del Miguel no ho hauria aprovat. Després vam baixar al poble a veure què trobàvem, i vam descobrir que s’havia muntat un botellón en un parc, i ens hi vam quedar una estona (fins a les 2, el Ferran no ens havia deixat més). L’Adri ens va obsequiar amb les seves espontànies rimes de hip-hop, que tenien com a tornada l’expressiva frase “Y así de bien lo hago”. (el Lariño sempre es quedava flipant amb les més impressionants) I es veien els clàssics borratxos que abans de les 2 ja estaven mig demacrats.

Al dia següent, i després de protestar a la federació, vam aconseguir que ens canviessin de lloc de dormir: als nois ens van baixar al poble, uns a l’hotel de la sala de joc i els altres en uns apartaments que es veu que estaven prou bé. I les noies... bé, les noies es van quedar dalt de la muntanya per alguna misteriosa raó. Al següent dia que vam poder sortir ens van deixar fins a les 4, i vam tornar al parc perquè s’havia convertit en l’escenari central on es reunia tothom. Recordo amb especial interès l’estat demacrat absolut en què es trobava el Manuel Pena, el meu rival del dia següent, que caminava com un zombie i anava darrere de totes les noies que accedien a parlar amb ell. Al final però, pobre, em sembla que no va pescar res. En un moment donat vaig acabar amagat en un camp de futbol darrere el parc amb el Lariño, el Fernández Losada (si, aquest individu entranyable de nou) i altres gallecs perquè es veu que el president de la gallega els perseguia per portar-los a dormir. I mentrestant, l’Adri, en estat de demacració total prosseguia amb l’espectacle de les seves rimes i el Miguel feia bondat en qüestió de noies per respecte a la “parienta”. També recordo una noia desconeguda que em va venir i em va dir: “Oye, yo hablé contigo por el msn”. I els melillencs explicant les seves històries particulars de cada any. Quan la febre del botellón moria, uns quants vam anar al pub del poble per prendre alguna cosa, però estava tancat, i vam haver de conformar-nos amb una màquina de begudes sense gel del mig del carrer i amb parlar una estona a la llum de la lluna de Baños de Montemayor. No va estar malament del tot, però es van trobar a faltar les nits de Ponteareas...

Bé, això és tot el que se m’ha acudit de moment per explicar d’aquests dies, i sembla suficient per avui. M’agradaria posar fotos però encara mai se m’ha passat pel cap comprar una càmera digital. Si se m’acudeixen més coses ja les explicaré demà, així com d’altres fets que han passat fora del microunivers de Baños de Montemayor. Us dono les gràcies a tots els que m’heu felicitat, que heu sigut molts, i a la resta a veure si ho feu de pressa ;). Fins aviat.

5 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Dani felicitats!!! :) el teu amic el demacrat, si akell ke la ultima ronda va jugar mig empalmant i a sobre wañan brillantment amb els meus ja ''tipics'' sacrificis de torres =) Recordar algunes frases de la nit kom...folladores xD al noi ke li va treure la ''parienta'' al david lariño xD ... I xk no posar alguna rima de borrachera (referida al kampió despaña de kada any David Lariño) '' Voy un poco borracho darme una aspirina, este año mejor se lo dejamos a Daniel Alsina'' :D la veritat eske akell park sempre tindra algu meu, (lacreditacio) xD BONA NIT Kampió .

Mago

2:12 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Pel que estic veien TOTS els jugadors descacs sou uns punyeterus frikis!! Encara que jo tampoc puc parlar gaire per que el dibuix que vaig pujar ahir a la meva página es de barrio sesamo... pero bé, el que et volia dir es que escrius de manera impressionant, sembla que siguis periodista! (enveja enveja ¬¬*) I que estic mol contenta que siguis el mes guai despanya, ja tu vaig dir ahir (perdonam les faltes dortografia, es que no tinc ganes de matarmi per que aquesta nit me adormit amb les lentilles.. i els ulls em fan un mal que vamos,ni timagines XD). Ara quan parli dels meus amics amb matricules d'honor tmb podré afegir el-meu-amic-que-es-campio-despanya-descacs. Qué fort, i jo la mes garrula del grup ;_;

Bueno, noiet, espero que no et piquessin gaires bixus daquests mortifers que va explicar el teu amic XD Motls petonets!! (he decidit que em fare asidua al teu blog ;)

Ciao!

4:58 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Felicidades Alsina eres un genio.

11:34 p. m.  
Blogger Unknown said...

Quina màquina que ets, ja et vaig felicitar però ho faig tb aquí pq t'ho mereixes. Has aconseguit tornar de Baños amb el títol... i viu!!!!!

Això de l'Adri demacrat ja ho conec, res de nou... Aquests jovens escaquistes catalans no aguanten gaire. I els gallecs, doncs ja saps el que diuen: "gallegos y asturianos, primos-hermanos" xDDDDD

6:45 p. m.  
Blogger Jon said...

Dani, jo tambe et felicito efusivament per aquesta victoria.

Nomes un detallet... tu de sub18 re, ja els tens... ensumo mafia aqui.

Salut,

12:17 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home