Diàlegs aporètics

miércoles, julio 26, 2006

Cues, matrícula i bitllet


Finalment he resolt els dos assumptes que tenia pendents abans de marxar; la matrícula formal a la UB i la compra del bitllet de tren per tornar de València a Barcelona, i han resultat ser uns assumptes més difícils del previst, especialment el segon. La matrícula, dintre dels paràmetres enigmàtics en què es mou tot el que fa referència a la uni, ha estat prou fàcil: per sort tant el Jordi com jo portàvem tota la documentació necessària, i a l’aula d’informàtica de la Facultat hem omplert tot el que ens demanaven més o menys com tocava (hem renunicat a apuntar-nos a l’optativa de química, que per això estem a física i no a l’edifici del costat). Com sempre, he tingut problemes en seleccionar d’una llista restringida la professió que més s’acostava a la dels meus pares: la majoria de les opcions eren prou ambigües com per poder ser tingudes a compte, amb la clara excepció de “professional de les forces armades”. A més a més, hem omplert un full per poder obtenir el carnet universitari, el CUB, i hem imprès el full corresponent per demanar-lo. Curiosament, en sortir de la sala, hem topat amb una noia situada darrera d’un stand de Caixa Catalunya que ens ha dit que havíem d’omplir un full per obtenir el carnet universitari, i que a més a més ens obriria un compte meravellós que ens donaria un 50% de descompte en concerts, partits de futbol i activitats diverses. Quan li hem preguntat pel paper del CUB que acabàvem d’imprimir, la seva resposta ha sigut ben explicativa sobre el què ens espera en anys venidors: “això no serveix per res. Sí, allà dins us han dit que servia, però aquí fora no. La universitat funciona així.” Senzillament brillant. Després hem anat a secretaria a informar-nos sobre la possibilitat de fer alemany a l’escola oficial de la UB, idioma que sospito que ens serà més útil que química. Allà he fet la primera cua del dia. Hem estat uns tres quarts d’hora els primers de la fila mentre una noia davant nostre estava omplint tota la burocràcia necessària per treure’s el títol de llicenciada (no podia escollir un altre dia que no fos el mateix en què es matricula tothom?). I mentrestant ha vingut un company seu a fer el mateix. La noia, entre paper i paper, ha deixat anar una frase que donarà certa raó als que em diuen que física no té sortides: “ara estic omplint els papers de llicenciada i després al setembre decidiré què faig amb la meva vida”. Segona frase brillant del dia. Després d’una eterna espera, un altre secretari ha vingut a ajudar la seva companya i ens ha despatxat en un minut dient-nos que ens havíem de dirigir directament a l’Escola d’Idiomes Moderns, a la facultat d’Econòmiques, o bé al servei d’assessorament lingüístic al fons del passadís. Aquests darrers òbviament també ens han enviat a la facultat d’Econòmiques.

Hem sortit ben contents de la facultat, amb la matrícula sota el braç i alabant la burocràcia. Ens hem negat a anar a Econòmiques i el Jordi se n’ha anat a casa mentre jo anava a l’estació de Sants a resoldre el segon assumpte del dia: el bitllet de tornada de València a Barcelona. El vaig comprar per Internet, satisfet de poder utilitzar les noves tecnologies i evitar d’haver d’anar en persona a tractar d’aquestes coses, però en acabar els tràmits la web em va dir que com era la primera compra amb la targeta de crèdit que havia fet servir havia d’anar a l’estació a identificar-me i omplir uns papers per poder recollir-lo. Així que em dirigeixo a Sants per obtenir el bitllet, arribo i em trobo un munt de gent esperant asseguda davant les taquilles, amb uns números en uns papers a la mà. Vaig a buscar-ne un, i hi llegeixo: “Temps estimat: 2h20min”. Perfecte. He anat a casa el Jordi una estona i al cap de 2h torno i ja m’havia passat el torn. He tornat a casa en estat de desesperació total i absoluta.

Allà m’hi he trobat el meu germà amb una noia (per variar) que, casualitats de la vida, era l’encarregada de contractar el personal per vendre els carnets universitaris de Caixa Catalunya, i ha aprofitat per verificar la feina de la contractada per la facultat de Física (em sembla que no n’ha quedat massa satisfeta) i, de pas, per alertar-me que no tot era tan bonic com m’ho havien pintat. Entre altres coses, ha puntualitzat que els famosos descomptes eren FINS a un 50%, important paraula que la de Física s’havia descuidat de mencionar.

A la tarda he trucat al servei d’atenció al client de RENFE. Després d’esperar uns quants minuts sota una veu repetitiva que anava dient “en estos momentos todas nuestras líneas estan ocupadas”, he parlat amb un home i li he preguntat si no hi havia cap altra manera de poder recollir el meu bitllet que no fos fent una cua de més de dues hores. M’ha recomanat d’anar a l’estació de Passeig de Gràcia, i allà m’he dirigit, amb la sana esperança d’acabar-ho tot en qüestió de minuts. Però la realitat és tossuda, i m’he trobat amb el mateix problema. Hi havia molta menys gent, però només 2 funcionaris per atendre, i després de 20 minuts d’esperar la meva desesperació em començava a portar al límit del suïcidi. Però finalment he pogut trobar una solució en què m’he estalviat temps i diners: he comprat un altre bitllet a les màquines automàtiques i he anul·lat el d’Internet, per la qual cosa m’han fet pagar un 15% de multa. Però he pogut pagar el nou bitllet amb tarifa de Carnet Jove, i la diferència ha resultat ser més gran que aquest 15%. Així que tot ha acabat bé.

M’he extès molt amb tot el que he fet avui, i ja no tinc ganes de parlar de coses de dies anteriors. El més destacable va ser el meu retorn a la Barceloneta el dissabte a la nit, a presenciar el succedani del joc de l’Oca: el Portero, un joc encara més salvatge i més absurd: es tracta de tirar el dau i beure't tants chupitos com aquest t'indica segons unes regles. Després, es clar, jo que soc sa, a passejar per la nit de Barcelona amb companys més que contents. Alguns, com el Dani Almeida, agrairan que no faci una crònica extensiva d’aquella nit.

Catalunya 6, Espanya 4. Aquest ha estat el resultat final en medalles d’or als Campionats d’Espanya d’edats, després de la victòria en el sub16 del Xavi Vila. Un resultat històric i tota una revolució respecte anys anteriors, ja que per sumar tantes medalles d’or potser hauríem d’ajuntar les aconseguides els últims 5 o 6 anys. Tots ens hem de felicitar per aquest èxit, èxit que no crec pas que es degui al nostre allotjament (encara que tot pot ser en aquesta vida). Aquests dies he tingut una petita disputa dialèctica amb el president i el secretari general del Magic, el club més important d’Extremadura, a la seva pàgina web. Em van començar qualificant de gazmoño, a mi i a la resta de catalans (sí, una paraula curiosa, que per sort defineixen ells mateixos) en una carta bastant lamentable, però després d’unes quantes respostes mútues hem arribat a una posició de relatiu acord.

Demà hi ha una conferència multilateral a Roma que teòricament ha de servir per establir les condicions per al final de la guerra entre Israel i Hezbol·lah, amb la representant estrella dels Estats Units, Condoleeza Rice, com a gran impulsora. Però ja veurem el què s’aconsegueix: ni Israel, ni Síria i l’Iran, els dos principals aliats de Hezbol·lah, assistiran a la reunió. I mentrestant avui es diu que Israel ha matat a quatre observadors de l’ONU. Ara que marxo espero evadir-me una mica d’aquesta història i a veure si quan torno s’han calmat els ànims. Els que si que s’han tranquil·litzat són l’ambaixador d’Israel i el PSOE, que semblava que anaven a muntar una segona guerra a Espanya. Potser és un bon senyal de cara a demà.

El que sí que és una bona notícia és que Ibèria finalment ha perdut les llicències que tenia sobre l’aeroport de Barcelona.

Bé, es va fent tard i és hora de despedir-se. Com ja us he dit, demà me’n vaig a Xàbia a casa el Rafa, amic que vaig conèixer a l’Olimpíada Espanyola de Mates, a passar uns dies de vacances. He escollit un lloc ideal, perquè segons els anuncis del temps d’aquesta setmana: “durant aquesta setmana les temperatures superaran els 40º en molts punts de la península, especialment a València i Alacant”. Genial. Però ell m’ha dit que, malgrat tot, s’està millor a Xàbia que a Barcelona, i m’ho crec: la xafogor a la ciutat és insuportable: entre el vent del mar i la pol·lució que surt sobretot dels aires acondicionats, sempre tenim uns dies en què no es pot sortir al carrer. Però també he escollit bé els dies perquè el 29 de juliol es farà a Xàbia una partida d’escacs vivents, “fiesta de interés turístico nacional”, que es veu que té molta repercussió per aquelles contrades. Intentaré fer algunes fotos i penjar-les aquí. Probablement no tornareu a saber de mi fins a l’agost, per això he escrit tot aquest bon tros de text que ja esteu acabant. Aprofitaré aquests dies també per començar a llegir un llibre de considerables dimensions que em van regalar pel meu aniversari a proposta del Figue (quina por...)
Això és tot per avui. D’aquí una setmana, més.

sábado, julio 22, 2006

Les jumeaux terribles


Ja es pot dir que sóc universitari! Encara no estic matriculat, però ahir vaig anar a la sessió informativa i ens van fer la presentació oficial de la UB i de la facultat de física. Després de parlar-nos del curs acadèmic i de burocràcia, va arribar el famós examen, tot i que aquest cop no ens van dir res sobre la preferència a l’hora de triar horaris. Era un test de matemàtiques bastant fàcil, sobretot perquè t’estalviaves molt de temps amb el mètode de descartar les altres opcions. Després d’això vam anar a recollir la mítica carpeta de la UB amb la qual tothom viatja pel carrer, i el Jordi i jo vam sortir de la facultat com dos estudiants més.

El dia abans vaig anar a recollir el premi per la nota de selectivitat. Érem 65 noies i 56 nois amb una nota més alta que 9. Va venir la Roser Roca a felicitar els tres alumnes de la seva classe que estaven en l’acte, però només hi era jo: el Borés està perdut entre l’Índia i el Nepal i el Jon encara programa a Anglaterra. Va sortir el seu avi a recollir el premi amb una cara d’immensa felicitat. De conegut només m’hi vaig trobar el Joan Bertran, acompanyat de dos amics seus de l’Aula. I he fet altres coses com assistir a un concert del vell amic Pere Vilanova, que va millorant de forma notable, i a la festa d’aniversari de l’Oriol Colomer. Ara falta acabar de formalitzar la matrícula a la UB i després marxaré immediatament a Xàbia, València, a passar una setmana allunyat de la ciutat i a evadir-me de la calor amb platja i piscina.

Avui us vull parlar de Polònia. I quan dic Polònia, no em refereixo a la memorable sèrie de TV3, sinó a la Polònia real. Per començar, us ensenyo la foto del president d’aquest entranyable país:


Suposo que així d’entrada no notareu res especial. Però a veure què dieu després de veure la foto del primer ministre:


Us semblarà una broma, com a mi al principi, però no. Són els germans bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski, que des que el primer va nomenar al segon primer ministre fa uns dies dominen el panorama polític polonès. I això no és tot: tots dos tenen una ideologia pròxima a la xenofòbia, l’homofòbia i l’autoritarisme, i s’han guanyat el qualificatiu de “els bessons terribles”. No vull ni imaginar el que deu ser viure a Polònia aquests dies: veure sempre la mateixa cara parlant sempre amb la mateixa retòrica reaccionària. I per acabar de fer-vos una idea dels nous dirigents polonesos, observeu aquesta imatge:


Són ells dos de petits actuant en una pel·lícula de 1962 com a una espècie de nens posseïts. Tot un avís del que havia d'arribar més de 40 anys després...
Malgrat tots els problemes que tenim, prefereixo la Polònia de TV3.

A la nostra Polònia, el PP ha presentat un recurs contra l’Estatut de Catalunya. Tant que debatíem si l’Estatut era suficient o no, i mentrestant els populars el denuncien per excessiu. I al Barça hi haurà eleccions. El període de mandat és de 4 anys, però finalment en Laporta només n’haurà pogut dur a terme 3. Per què? Bé, es veu que aquests períodes es compten segons els anys fiscals, que comencen l’1 de juliol i acaben el 30 de juny. I Laporta va sortir escollit un dels últims dies de juny, per tant, mentre encara s’estava instal·lant, ja havia gastat un any de mandat. Alguns socis se n’han adonat, ho han denunciat i els jutges els han donat la raó. Bé, la veritat és que fan un fals favor a l’oposició, perquè no haurà tingut temps d’organitzar-se i amb els resultats de l’any passat de l’equip de futbol Laporta pot aconseguir un resultat històric.

jueves, julio 20, 2006

Guerra de blogs


Avui escriuré per seguir amb el costum i perquè el Deivid tingui alguna ocupació mentre està avorrit a Balaguer, encara que en el fons no tingui gran cosa a dir. Avui he anat a comprar-me una càmera digital. Els motius d’aquesta absurda decisió es troben en les continuades observacions per part de la meva persona de les extensíssimes galeries d’imatges que tenen alguns dels meus amics en els seus ordinadors, i ara que tinc blog he pensat que jo també en podria tenir una i penjar algunes fotos interessants per aquí. De moment, per provar si el tema funciona, he decidit fer i penjar una foto del meu peculiar trofeu de campió d’Espanya (podeu dir-me egocèntric si voleu):


I ja que hi som i que en la meva crònica del torneig no l’havia posat, penjaré també aquesta foto del final del torneig en què apareixo en bona companyia i amb el mateix trofeu que heu vist abans:


No paro de felicitar a gent, però és que aquest any els catalans estem arrasant als Campionats d’Espanya. L’Àlvar Alonso i l’Alejandra Porras són nous campions sub14 masculí i femení, i amb aquests ja portem 5 ors. I la setmana que ve el Xavi i la Eli lluitaran per portar-ne encara més. Per cert, la carta que vam enviar els sub18 a AjedrezND està portant cua: ja hi ha respostes de la federació catalana, del Pablo Castro, que actua una mica de portaveu independent defensant la federació espanyola, i de Manuel Rodríguez, president del Magic, defensant l’organització del torneig a Baños. Amb això ja hem complert amb l’objectiu de la carta: obrir un debat sobre les responsabilitats en les nostres condicions, sobretot de cara a què no es torni a repetir.

Us vaig dir fa dos dies que aniria dimarts amb el Jordi a intentar investigar sobre l’enigma de la matrícula a la universitat. Hi vam anar, i en vam tornar amb els enigmes resolts en part, però amb una sorpresa considerable. Resulta que aquest divendres 21 de juliol hi ha sessió informativa a la facultat de física, on ens explicaran històries sobre matrícules, assignatures, tutories i altres coses típiques. Però en acabar aquest agradable col·loqui, un examen. Si, un examen de mates per avaluar els nostres coneixements. Com si no estiguessin ja prou avaluats entre el batxillerat i la sele! I a més, un examen que servirà per establir un ordre de prioritats a l’hora de triar horaris en els dies de matrícula, el 24 i el 25 de juliol. I tot això mentre se suposa que la meitat de Barcelona està fora. Jon, espero que a Informàtica no passi el mateix, perquè el teu avi pot anar a recollir el premi per la nota de la sele, però a fer un examen... Se’m va acudir preguntar què passava si estàvem fora en aquesta època, i la resposta va ser fulminant: els que no fan l’examen o no poden anar a matricular-se els dies marcats, queden els últims de la fila, i si ja no queden prou places per als seus horaris preferits, ajo y agua... Després d’aquesta imponent revelació vaig decidir posposar el meu viatge a Xàbia (València), programat per aquest cap de setmana, almenys fins al 25 de juliol a la tarda. I per acabar-ho d’adobar, em vaig assabentar que per fer la matrícula s’ha de presentar el resguard d’haver pagat el títol de batxillerat, títol que no vaig pagar quan tocava i que hauré d’anar demà corrents a l’institut a pagar.

D’altra banda, el Dark Complex està resultant massa per mi. No aconsegueixo fer un mapa decent de totes les habitacions i hi ha un munt de puzzles que no puc resoldre perquè no tinc la més mínima idea del que se’m demana. Els que s’han endinsat en el joc ja sabran de què parlo. I aquest anònim que ha deixat un comentari dient que era tot molt fàcil i que pensem una mica més, a veure si s’identifica i ens dóna algunes pistes. ;) Jo ho seguiré intentant, però em sembla que la meva fe s’està acabant.
I el Martí em va passar ahir un enllaç per a veure uns vídeos de SuperZP que tenen la seva gràcia:SuperZP També me'n va passar un d'un altre superheroi al qual personalment no li vaig agafar cap afecte, però hi ha gustos per tot: Calico Electrónico

La Guerra al Líban s’intensifica. Avui us voldria parlar d’un fenomen interessant i colpidor que he descobert. No sé si us heu preguntat com es viu la guerra en els blogs de libanesos i israelians. Doncs hi ha nombrosos blogs, alguns de la mateixa empresa que aquest, en què en comptes d’explicar rutines de la vida diària del primer món, transmeten com es viu la guerra en primera persona. Alguns blogs estan al servei d’un dels bàndols i complementen la guerra militar amb una guerra cibernètica, com un d’israelià en què es qualifica a la CNN de “Mitjà del club de fans dels terroristes”, però els que realment valen la pena són els testimonis anònims que expliquen com viuen el conflicte, i és molt tendre veure com isrealians i libanesos es postejen mútuament donant-se suport, com en el comentari d’aquest soldat israelià en un blog d'un libanès:

Hey.
I'm an IDF soldier stationed at the Lebanon is border, but got back home for a funeral of someone I knew.

We can't see all the bombing on Lebanon here from Israel (naturaly we're focusing on bombs at Israel), so you're pretty much updating me on what's going on.

I don't want to start arguing about who's right and who's wrong, the finaly word is that it's not right that civilians get hurt in the process, from both sides.

I'm sending you my best wishes from here, and hope that you and your family will be strong and be alright until this horrible situation will be over.

Shachar.


Alguns d’aquests blogs, on recomano que us perdeu llegint els testimonis de la gent si teniu una estona lliure, són el de la Lisa Goldman, el blog d’una isrealiana d’on he tret el missatge anterior, i el Lebanese Bloggers, un espai on diversos libanesos expliquen les seves experiències i opinions sobre la guerra. I des d’aquests trobareu enllaços a molts d’altres si esteu interessats.

Bé, al final sembla que sí que tenia algunes coses per dir. Gràcies als que m’animeu a seguir escrivint i als que aneu postejant al meu blog, seguirem en contacte.

lunes, julio 17, 2006

Ressaca de Baños


Passat i assaborit l’èxit del Campionat d’Espanya, aquests dies són de retorn a la normalitat. El dia 15, un dia després que jo tornés, van tornar també el Jordi dels seus campaments per la costa Brava amb PACCS, moreno com mai l’havia vist, i l’Skius, l’Arnau i el Figue de la seva aventura europea en interrail, vius. Aquell mateix dia ens vam explicar totes les històries excitants dels nostres respectius viatges, i al dia següent vam anar al cine amb l’Sk, l’Arnau i el Pol Marro a veure el gran film comercial de l’estiu: Superman returns. He de dir que va ser bastant decepcionant i que no la recomano, excepte si us fa il·lusió veure quatre fantasmades amb grans efectes especials, com parar una bala amb els ulls. Però si aspireu a conèixer una mica més profundament la història de Superman amb un guió i una trama ben pensades que enllacin amb les pel·lícules anteriors, desenganyeu-vos.

Aquests dies es veu que s’ha d’anar tramitant la matrícula a la universitat i el procediment que s’ha de seguir és, de moment, un misteri insondable per la meva persona. Demà anirem amb el Jordi a la Facultat de Física a intentar desvetllar aquest enigma. I per enigmes, els dels jocs que m’ha passat el Joan Fluvià. A http://www.woolythinking.com podeu trobar uns jocs apassionants que consisteixen en escapar d’un lloc resolent una sèrie de jocs de lògica. Per als interessats, podeu començar pel Dark Room per anar fent boca (jo ja me l’he passat, tot i que un dels puzzles em va costar lo seu; el Joan diu que se’l va passar tot en una hora), i quan ja l’hagueu superat, podeu endinsar-vos en el Dark Complex, un verdader laberint en el qual ja porto 2 dies absort i que vaticino que em portarà encara molt més temps.

Per als escaquistes, a AjedrezND podeu trobar la carta que hem escrit tots els sub18 catalans queixant-nos de les condicions a Baños de Montemayor, i també han aparegut cartes de jugadors d’altres federacions expressant el seu punt de vista. No sé si l’Alvar Alonso està en la mateixa habitació en què estàvem els sub18, però de moment va en el grup de líders de sub14 i suposo que tornarà a guanyar com fa dos anys. He de felicitar des d’aquí al petit de Santa Coloma Xavi Vila per la seva segona norma de MI a Andorra i al Marc Narciso que, tot i el seu extremament irregular i arriscat joc, ha quedat campió de l’Open de Barberà.

I per als matemàtics, com ja sabreu el Xavi Ros i el Marc Vinyals han fet un paper més que decent a la Olimpíada Internacional. Quan vaig trucar el Xavi després de la prova, em va dir que havia fet els problemes 1 i 4, que eren “molt fàcils i que els havia fet tothom”. Bé, fer el que ha fet tothom li ha servit ni més ni menys que per treure una medalla de bronze, i el Marc ha tret una menció d’honor per fer el primer problema completament bé. I l’Hugo ha tret medalla de plata després d’haver-ne fet tres bé, no està gens malament. Felicitats a tots ells. Com sempre, la part de dalt està dominada pels xinos, tot i que potser no tant descaradament com altres anys. Dels únics tres participants que han tret la puntuació màxima, 42/42 (uns individus que deuen portar des dels 5 anys fent problemes de mates) només un era xino. Podeu consultar la classificació final dels participants a http://imo2006.dmfa.si/results.html i per als frikis com jo interessats en llegir els problemes i unes solucions encara més estranyes que els problemes, aquesta pàgina: http://imo2006.dmfa.si/imo2006-solutions.pdf

Per últim vull comentar la impressió que m’han causat dos imatges que vaig veure als diaris just després de tornar de Baños. La primera és aquesta:


Després de llegir el text que acompanyava aquesta espectacular imatge, em vaig assebentar que Israel i el Líban estaven en guerra oberta. Quan vaig marxar a Baños, Israel intensificava els atacs contra Palestina, però torno i veig que ara la batalla és al Líban, i això que feia 6 anys que semblava que els dos països havien firmat la pau definitiva. Hezbol·lah ha declarat guerra oberta contra Israel i l’Iran i Síria ja estan a l’aguait: això és una peli de terror d’aquelles que en acabar-se ha quedat algun dels monstres viu que permeten fer una segona peli, una tercera... i sense acabar mai.

La segona imatge no és tan espectacular, però és més sinistra:


Sí, són la rosa socialista i la serp d’ETA enllaçades. Es veu que és l’última broma del PP per intentar demostrar que els terroristes bascos i el PSOE s’han fet amics i s’han posat d’acord per destruir Espanya. La imatge ja havia sortit al diari Gara per simular una entesa que comporti la pau, però ara els salvadors de la pàtria i la constitució l’han utilitzada pels seus interessos. Faig el mateix comentari que en la imatge anterior: és una peli de terror que es regenera contínuament...

Això és tot per avui. Ara em tornaré a posar a pensar en els enigmes del Dark Complex. Tindreu notícies meves.

sábado, julio 15, 2006

!!*!!Campió d’Espanya sub18!!*!!


Doncs sí, tal com diu el títol i com va avançar ahir el Roger, he quedat campió d’Espanya de menors de 18 anys. Tal com ja us havia comentat, dubtava que en la localitat de Baños de Montemayor tingués un accés fácil a Internet i ganes d’escriure, i efectivament el resultat han estat 8 dies sense escriure res aquí. Ara intentaré compensar per això explicant una mica com han anat aquests dies.

Divendres passat, dia 7, vam sortir de Sants a les 7 del matí tots els sub18 i sub12 catalans, dues categories que es feien juntes. Vam anar en tren fins a Madrid, vam agafar un rodalies des de l’estació d’Atocha fins a Méndez Álvaro (el primer cop vam encertar la línia, però malauradament no el sentit), i després de dinar vam agafar un autocar, on ens vam trobar molts dels participants (aragonesos, madrilenys, melillencs...) que ens va portar fins a Baños de Montemayor, un poble extremeny al límit entre les províncies de Cáceres i Salamanca. Vam arribar allí cap a les 8 del vespre; el nostre transport ens va deixar a l’hostal on s’allotjava l’expedició catalana que, tal com deien els rumors, tenia el suggerent nom de “El Solitario”.

Inicialment el vaig veure com una casa entre muntanyes enmig del no res, després em vaig adonar que al fons de la vall (Valle de Ambroz) hi havia un conjunt de cases que devia ser el poble. A recepció ens van dir que les noies estaven en una habitació en aquella mateixa casa, mentre que els nois i els delegats estàvem en un alberg a 5 minuts d’aquell lloc. Un parell d’encarregats de l’hostal ens van portar en tot-terreny per un camí de cabres fins a una casa de pedra que havia estat un graner i ara reconvertida per albergar practicants d’això que s’anomena “turisme rural”.

L’habitació tenia 8 lliteres i dos banys i hi dormíem set: l’Adri, el Miguel, el Robert, el Martí, els dos delegats, el Ferran i el Pep, i jo. El lloc estava infestat de mosques, mosquits i altres bèsties més perilloses (segons el Robert, unes caparres que se’t ficaven dins la pell i que si no te les treies en menys d’una setmana t’havien d’operar). Aquell mateix dia, vam baixar al poble per anar a fer les acreditacions i veure la sala de joc i la gent. El camí era una baixada de pedres que per moments arribava a una inclinació de 45º, i quan baixaves havies de frenar-te per no sortir disparat, cosa que passava igualment per una empenta o altra del graciós de torn. I per pujar... bé, ja us ho imagineu, millor no parlar-ne. El Robert i el Martí van provar baixar per un altre camí, i els resultats van ser prou concloents: es van trobar una serp a mig camí i el Robert va perdre la cartera amb 130 euros a dins i els documents. I això el primer dia...

Un cop a baix, ens vam trobar amb la majoria de la gent del torneig. En general es trobaven millor que nosaltres, en hotels del poble més o menys senzills. Vam anar a veure el rànquing inicial i els emparellaments de la primera ronda, saludar-nos amb els amics que no vèiem des de feia un any (amb algunes excepcions, com el Carlos Hidalgo, amb qui em va fer molta il·lusió trobar-me a l’Olimpíada de Física) i tornar corrents a l’hotel per sopar i dormir com aquell qui diu, perquè el dia següent ja començàvem a jugar la primera ronda al matí. Aquesta primera nit ja vaig descobrir l’agradable notícia que el meu mòbil no tenia cobertura en pràcticament cap lloc del poble, desgràcia que compartia amb tots els usuaris de Vodafone. Si algú ha intentat localitzar-me aquests dies i no ho ha aconseguit, ja sap a què es deu.

De la crònica esportiva només faré un breu resum: els interessats ja hauran seguit el torneig o ja sabran on trobar la informació. Fins a la ronda 7 em vaig sentir bastant segur del meu joc i amb el convenciment que tenia moltes opcions de guanyar el torneig; portava 5 victòries i 2 taules amb un joc bastant sòlid i jugant sempre a la taula 1. Però a les rondes 8 i 9 vaig patir de valent: els meus dos últims rivals, que en principi no partien entre els favorits, Jesús Cortés i Jaime Valmaña, però que havien guanyat a candidats importants com el Lariño o el Robert, em van tenir contra les cordes i en les dues partides vaig aconseguir unes taules salvadores, acabant sempre l’últim de la sala. I al final es va donar un quíntuple empat al primer lloc amb 7 de 9 i vaig haver d’esperar al sorteig de desempats per confirmar que quedava campió. En un dels tres sistemes de desempat em guanyava l’Alfonso Llorente, però per sort les lleis de la probabilitat es van imposar i el meu 67% de possibilitats de quedar primer es va convertir en realitat.

Pel que fa als altres catalans, el torneig del Robert va quedar molt condicionat per la derrota davant l’Amaia a la primera ronda (després de perdre amb 2 noies en els últims 2 anys sembla que el Robert ha après la lliçó i ha començat a portar gorra en les seves partides contra rivals del sexe femení) i en la penúltima ronda va perdre l’oportunitat d’enganxar-se als líders en perdre una posició molt prometedora amb el Jaime Valmaña.
El Martí tampoc va començar bé i a la vuitena ronda quan ja s’estava col·locant a dalt va perdre amb el David Lariño i es va allunyar de les primeres places. L’Adri va tenir un començament fulgurant i semblava que anava a menjar-se el món; li va entregar 2 torres al Mikel Huerga a la segona ronda i el va guanyar brillantment (en els dies posteriors li va explicar aquesta partida als seus pares, a la seva àvia, al Moreno, a l’Einar i a tothom amb qui tenia l’ocasió de parlar) i es va col·locar amb 3,5 de 4. Però llavors el Lariño el va frenar i l’Adri va perdre tres seguides, però va acabar en un bon 20è lloc. I al Miguel cada dia li passava una desgràcia o una altra i va perdre moltes posicions guanyades. També estaven l’Eric Sanchez i el Dani Porras, que van venir pel seu compte, i van acabar per la meitat de la taula. Entre les noies, l’Eli va tenir bones opcions de quedar primera noia fins que va perdre les dues últimes rondes, i la Tere i l’Alejandra van tenir un torneig per oblidar. I en els sub12, hem de felicitar a la Cristina Coll per quedar la 1a d’Espanya. Les primeres taules d’aquesta categoria eren molt divertides: sempre es veien uns nens molt monos i que jugaven molt bé. El millor noi català va ser l’Imar Talló que va quedar 5è.

Com sempre noto en aquest torneig hi ha un munt de gent perillosa que et pot guanyar una partida perfectament: també es nota quins jugadors han anat allà només a passar-s’ho bé (només cal veure les cares de certs jugadors a les rondes del matí ;) i cal destacar la curiosa paradoxa que es dóna entre algunes noies: al llarg dels anys, els seus trets femenins augmenten de dimensions de forma inversament proporcional al seu nivell de joc: és un cas que seria un interessant objecte d’estudi.

Pel que fa a la crònica extraesportiva, no va ser un any tan interessant com altres, almenys des del meu punt de vista, més que res perquè cada any transformen més aquest torneig en una marató i aquest cop només arribar jugàvem, només acabar marxàvem i tan sols teníem dos matins lliures (els organitzadors deien: mañana por la mañana ronda libre; com si no hagués de ser el més natural). Però algunes coses vam poder fer: en una de les nits que no teníem ronda al matí següent vam anar a visitar als gallecs a la seva casa, on vaig conèixer un paio molt simpàtic anomenat Dani Fernández Losada, que per la seva personalitat em recorda a l’Alf. La seva frase preferida era: “venga, bebe un poco de esto!”. I vaig tornar a veure a l’antiga amiga del Miguel (l’últim cop que la vaig veure estava en estat de simbiosi amb ell); aquest cop, però, no hi va haver res, perquè la “parienta” del Miguel no ho hauria aprovat. Després vam baixar al poble a veure què trobàvem, i vam descobrir que s’havia muntat un botellón en un parc, i ens hi vam quedar una estona (fins a les 2, el Ferran no ens havia deixat més). L’Adri ens va obsequiar amb les seves espontànies rimes de hip-hop, que tenien com a tornada l’expressiva frase “Y así de bien lo hago”. (el Lariño sempre es quedava flipant amb les més impressionants) I es veien els clàssics borratxos que abans de les 2 ja estaven mig demacrats.

Al dia següent, i després de protestar a la federació, vam aconseguir que ens canviessin de lloc de dormir: als nois ens van baixar al poble, uns a l’hotel de la sala de joc i els altres en uns apartaments que es veu que estaven prou bé. I les noies... bé, les noies es van quedar dalt de la muntanya per alguna misteriosa raó. Al següent dia que vam poder sortir ens van deixar fins a les 4, i vam tornar al parc perquè s’havia convertit en l’escenari central on es reunia tothom. Recordo amb especial interès l’estat demacrat absolut en què es trobava el Manuel Pena, el meu rival del dia següent, que caminava com un zombie i anava darrere de totes les noies que accedien a parlar amb ell. Al final però, pobre, em sembla que no va pescar res. En un moment donat vaig acabar amagat en un camp de futbol darrere el parc amb el Lariño, el Fernández Losada (si, aquest individu entranyable de nou) i altres gallecs perquè es veu que el president de la gallega els perseguia per portar-los a dormir. I mentrestant, l’Adri, en estat de demacració total prosseguia amb l’espectacle de les seves rimes i el Miguel feia bondat en qüestió de noies per respecte a la “parienta”. També recordo una noia desconeguda que em va venir i em va dir: “Oye, yo hablé contigo por el msn”. I els melillencs explicant les seves històries particulars de cada any. Quan la febre del botellón moria, uns quants vam anar al pub del poble per prendre alguna cosa, però estava tancat, i vam haver de conformar-nos amb una màquina de begudes sense gel del mig del carrer i amb parlar una estona a la llum de la lluna de Baños de Montemayor. No va estar malament del tot, però es van trobar a faltar les nits de Ponteareas...

Bé, això és tot el que se m’ha acudit de moment per explicar d’aquests dies, i sembla suficient per avui. M’agradaria posar fotos però encara mai se m’ha passat pel cap comprar una càmera digital. Si se m’acudeixen més coses ja les explicaré demà, així com d’altres fets que han passat fora del microunivers de Baños de Montemayor. Us dono les gràcies a tots els que m’heu felicitat, que heu sigut molts, i a la resta a veure si ho feu de pressa ;). Fins aviat.

jueves, julio 06, 2006

Cap a l'exili de Baños


Aquí ve la tercera entrada d'aquest nou blog. Tal com vaig dir ahir, demà marxo a Baños de Montemayor a jugar el Campionat d'Espanya. M'hauré d'aixecar a les 6 del matí (una hora més tard que el Martí) per agafar un tren a les 7:00 a Sants fins a Madrid i després agafar un autocar fins a Baños que arribarà com a mínim a finals de tarda. M'espera un altre viatge interminable per les Espanyes com els d'anys passats, i tot per arribar a un lloc perdut en la muntanya... bé, ja us explicaré realment com és el lloc. Avui he parlat amb el José González que està allà entrenant els catalans i m'ha dit que no és tan terrible, ja veurem. Per cert, a no ser que hi hagi una debacle sembla que ja tenim el primer campió català d'aquests campionats, l'Elisabet Ruiz porta 6 de 8 i té a un punt de distància les seves perseguidores. El José diu que es la Judit Polgar catalana; ho sigui o no la felicito des d'aquí. Un any més em sorprenc de veure que fins i tot a sub10 els nois ja són molt superiors a les noies en conjunt, això només pot voler dir que hi ha algun aspecte de l'educació competitiva primària que s'imparteix diferent als nois que a les noies, deixant de banda qüestions biològiques que també poden existir.

D’altra banda, avui s’ha celebrat l’anunciada reunió entre Patxi López i Arnaldo Otegi. Com era d’esperar, tots dos han sortit molt contents de la reunió, dient que s’obre un període històric, uns centrant-se en les perspectives de pau i els altres en les possibilitats que s’obren per al poble basc. I, també com era d’esperar, el PP ha acusat els socialistes d’incomplir la llei i Rajoy i organitzacions afins als populars com Manos Limpias i el Fòrum d’Ermua han anunciat que es querellaran contra els assistents a la reunió. Els dos grans partits estatals segueixen amb la seva política recent: els socialistes intenten acostar-se als nacionalistes i aprofitar la seva bona relació amb la majoria de forces per apuntar-se la victòria de la pau, mentre que els populars, actualment aïllats de la resta de partits, sembla que pretenen dinamitar el projecte o retardar-lo almenys fins a les properes eleccions. Insisteixen en la seva idea que no es pot pagar un preu polític als terroristes. Bé, és cert que això de preu polític sona molt malament, però si no es pot negociar res no té sentit establir un diàleg. Ara bé, quan és evident que la majoria de la societat basca, amb el seu govern al capdavant,, rebutja el terrorisme com a mitjà de pressió política, el “preu polític” ha d’anar encaminat a l’acostament i reinserció dels presos d’ETA a la societat i la legalització de Batasuna, i no a establir cap tipus de transferència de competències que una part de la societat no acceptaria per ideologia política i l’altra no acceptaria obtenir-la a través d’aquest mètode. El País Basc ha de realitzar el seu legítim camí cap a la sobirania en un context de pau i amb totes les forces polítiques legalitzades.

En altres llocs del món tenen problemes polítics més greus: a Mèxic, després de dos recomptes, segueix sense haver-hi consens sobre qui serà el proper president: Calderón apareix com a probable guanyador, però López Obrador segueix anunciant que recorrerà les eleccions (bé, alguna cosa semblant va estar a punt de passar en les eleccions del Madrid...)

La final del Mundial, a pesar de les millors expectatives d’altres seleccions, tindrà finalment com a protagonistes dos gats vells: França i Itàlia. Em va fer gràcia llegir com a la RAI, la televisió italiana, després del gol de Grosso al penúltim minut de la pròrroga, van cridar una frase que els assidus de programes com Minoria Absoluta, Alguna Pregunta Més o Polònia trobaran familiar: “el Papa és alemany, però Déu és italià!!” Com alguns hauran reconegut, tot sembla indicar que es van inspirar en el cèlebre “y como dijo aquél, Dios es español!!” de la COPE, després del gol d’Alfonso en l’Espanya 4-Iugoslàvia 3 de l’Eurocopa del 2000.

Dubto molt que pugui seguir amb la meva actualització diària la propera setmana des d’un lloc com “El Solitario” i amb partides cada dia. Si trobo connexió a Internet escriuré alguna cosa sobre l’ambient i el torneig, i si no tornaré a escriure la setmana que ve. Com que no sé si tindré ocasió de fer-ho abans de dilluns, des d’aquí vull desitjar molta sort al Marc Viñals i al Xavi Ros, companys de l’equip català a l’olimpíada espanyola de mates d’aquest any que van treure medalla d’or i que la setmana que ve se’n van a Eslovènia a l’Olimpíada Internacional, d’on espero que tornin amb metalls preciosos (tot i que diuen que amb una menció d’honor ja es conformen). També desitjo sort als altres integrants de l’equip espanyol, l’Hugo, el Javi (segons diuen la gran esperança), el Diego i l’Ángel.

PD: Avui els individus Arnau i Figue, en interrail, han tornat a donar senyals de vida, aquest cop una mica més potents, des del msn. L’Sk encara no ha aparegut, m’asseguren que és viu i que està amb les noies...

miércoles, julio 05, 2006

Primers diàlegs


Vaig a fer la primera entrada amb suc del blog. Ahir vaig acabar el torneig de Montcada, on tal com fa 15 dies, em va faltar mig punt per fer norma de MI, i em van tornar a apallissar la meva defensa favorita, i divendres marxo a Baños de Montemayor (Cáceres) al Campionat d’Espanya Juvenil, a lluitar contra la història (el David Lariño porta 7 títols de les seves 8 participacions) i contra les condicions: les primeres notícies que arriben del sub10 no són gaire encoratjadores, es veu que estem en un alberg situat a dins d’una granja, amb els porcs corrent pel voltant, a 800 m d’altura i que cada dia s’ha de fer una pujada i baixada de 20 minuts per anar a la sala de joc. Per rematar-ho el nom de l’alberg és prou suggerent: “El Solitario”. Sona genial, almenys espero que l’alberg estigui acabat de construir...


Mentrestant estic a Barcelona fent els preparatius i parlant amb gent, q es troba en els llocs més variats. Avui he anat a comprar una bateria pel meu portàtil i he fracassat rotundament, al final l’he demanada al proveïdor i potser d’aquí uns mesos ja la tindré. Fins aleshores, el meu portàtil serà més fix que altra cosa. Pel que fa a la gent, avui s’han connectat al msn dos amics en viatge d’aventures: l’Arnau, que està d’interrail amb l’sk, el figue i unes quantes noies a Brussel·les i amb el qual he pogut parlar 30 segons fins que un funcionari de l’alberg li deu haver dit que per utilitzar l’ordinador s’ha de pagar, i l’Àlex, que suposadament és a l’Índia i amb el qual no he arribat a parlar ja que s’ha desconnectat encara en menys temps.

Ahir van passar al món algunes coses a comentar. Mentre el Discovery va aconseguir finalment enlairar-se (el 4 de juliol, quina casualitat) tot i que, per variar, es van desprendre unes quantes plaques de material aïllant del tanc de combustible (és prou curiós veure com un exèrcit d’enginyers no aconsegueix arreglar un problema que es repeteix i una altra vegada) i portarà un europeu a l’Estació Espacial Internacional a fer companyia al rus Pavel Vinogradov i a l’americà Jeffrey Williams, Corea del Nord, de la qual no teníem notícies des de feia temps, va decidir llançar set míssils al mar. I es clar, quan una potència de l’eix del mal es dedica a llançar míssils tot el sistema trontolla. Després d’un temps que l’imperi mediàtic ens ha presentat amb tots els detalls les excentricitats del senyor Ahmadinejad, sembla que ara tornarem a gaudir dels discursos memorables i les paranoies d’en Kim Jong-il.

A més a més, ahir van sortir les notes de selectivitat. Fins ara tothom amb qui he parlat està molt content amb la seva nota (jo inclòs) així que toca felicitar a tothom per haver pogut entrar allà on volia, i si algú dels que llegeix això no ha aconseguit nota suficient per entrar a la primera opció, us desitjo molts ànims i la millor sort perquè trobeu un camí adequat per acabar estudiant el que voleu. Per la meva part, si no es dóna alguna revolució no esperable en la meva vida, en els propers dies, estudiaré física a la UB l’any que ve, per molt que molta gent em repeteixi que amb la nota que tinc podria entrar en algun lloc amb perspectives... I jo pregunto: quin lloc hi ha amb més perspectives que la carrera de física, uns estudis que abarquen tots els coneixements? A veure, totes les matèries d’humanitats són molt lloables, però són només una convenció que ens serveix mentre la ciència no arriba a un nivell suficient per descriure el comportament humà. Els enginyers no podrien enginyar res sense el treball dels físics, la química i la biologia són aproximacions poc acurades de la física quàntica (gran frase del nostre ex-profe de tecno Toni Pou), les matemàtiques són una ciència elevadíssima, però, malgrat tot, en el fons son una eina pels físics, i la filosofia és una altra eina que també utilitzen els físics per complementar amb paraules allò que no poden explicar amb demostracions matemàtiques. Tal com va descobrir l'individu que s'identifica com el Petit Príncep quan va decidir deixar d’agenollar-se davant els matemàtics, la física és el punt on es troben la ciència empírica, la matemàtica i la filosofia. No sé si el Martí tindrà encara alguna cosa a replicar davant la meva exposició del món, amb molt de gust prosseguiré aquí la nostra polèmica d’aquesta tarda, això si es convenç de què realment sóc jo.

No escriuria tot això en aquest moment si tingués la possibilitat de mirar el partit Portugal-França, però la tele de casa ha estat estranyament posseïda i la imatge distorsionada, així que em limito a seguir-lo per la ràdio mentre estic escrivint aquestes línies, i al minut 80 tot sembla indicar que el somni portuguès s’acabarà a semifinals, però no s’ha de perdre l’esperança...

Benvinguts a tots en aquest jove blog.

Com que sembla que s'està posant de moda això d'explicar la pròpia vida en una pàgina d'internet entre la gent de la meva espècie he decidit unir-me a la massa i crear aquesta web que, si heu arribat fins aquí, podeu observar. De moment he muntat això i estic escrivint un missatge de benvinguda que no resulti excessivament trascendentalista però que creï un mínim d'interès per tal que aquest modest blog tingui unes quantes visites regulars almenys durant tot l'estiu. Vistos els precedents no és un objectiu fàcil d'acomplir, però mentre tingui voluntat de mantenir això suposo que me'n sortiré.
Tots els amics i amigues dels tres col·lectius als quals pertanyo (Thau-CIC, escacs i olímpics de mates-física) esteu convidats a intervenir i interactuar tant com vulgueu. (naturalment encarà que algú no pertanyi a cap dels tres no ha de tenir por en principi a ser banejat, encara que com que aquí mano jo pot passar qualsevol cosa.)
En principi escriuré en català, encara que si hi ha demanda i em ve de gust el blog es pot convertir en bilingüe, trilingüe, tetralingüe o pentalingüe. (això últim només es donarà si el meu francès no s'ha oxidat del tot)
Després d'aquest solemne discurs (tranquils, intentaré que les properes entrades no ho siguin tant) començaré a fer publicitat del meu blog. Espero trobar aviat comentaris sucosos, reflexions existencials, missatges cursis, entrades irrellevants i crítiques destructives (aquell que ha de fer aquestes últimes ja se sentirà al·ludit) en aquest remot indret de la xarxa.