Diàlegs aporètics

sábado, septiembre 16, 2006

Universitari


Ahir va ser el dia D: el dia que recordaré durant tota la meva vida com el de la meva entrada a la vida universitària. Ara, la veritat és que no va ser un dia excessivament dur: dues classes al matí, de Fonaments de Física i d’Anàlisi, en què bàsicament tot van ser presentacions i recomanacions sobre com portar l’assignatura. Només vam fer una mica de teoria de conjunts a anàlisi. Després, mitja hora de descans, i a les 11 teòricament teníem classe d’àlgebra, però algú va dir que no hi havia classe i tothom es va aixecar i marxar. Com que ja no teníem res mes, doncs cap a casa. De moment m’alineo amb la postura dels que defensen que a la universitat no es fa res i que la gent es passa la majoria del temps al campus o al bar parlant. Suposo, però, que amb el temps la meva postura canviarà. Em vaig trobar amb tota la gent que esperava trobar-me: la Rosa de l’olimpiada de física, el Max de la de mates, l’Adrià Martorell d’escacs, el Sergio, el Miquel i l’Héctor, els “sophomores” de la facultat provinents del CIC (faltava el Peter Vives, flamant campió del primer torneig d’escacs de l’institut, no sé si encara va a física perquè el primer any va patir bastant. Ja ho descobriré i us informaré.) i òbviament l’Heepaz també corria per allà, mig grogui perquè acabava de començar la temporada de bàsquet i l’estaven fent posar en forma. De la meva nova classe no puc dir gran cosa encara, només que en aquest primer dia estaven tots molt atents i amb cara d’espantats davant aquest gran repte que acabaven d’emprendre.

Bona diada la de l’11 de setembre passat: va venir en Rafa, que ja s’ha instal·lat a Barcelona en un pis amb el Marc Vinyals, i en Quico amb altres de Xàbia. Va ser un dia molt productiu perquè vaig conèixer dos personatges molt importants de la nova generació de l’independentisme: Crom el Nòrdic, el filòsof independentista militant d’ERC del qual us vaig prometre que us parlaria un dia i ho faré, i Cesk Freixas, el cantant que triomfava a Xàbia i que vaig poder escoltar el 17 d’agost passat a les Festes de Gràcia. A en Crom el va trucar en Rafa, i a en Cesk de cop el vam veure que anava per la manifestació a pocs metres darrere nostre. El Rafa, en Jon i jo vam anar a saludar-lo amb molta il·lusió. Després al concert ens vam trobar els de sempre en aquestes ocasions (Cels, Marcel·la, Ignasi Abad...) en el que va tornar a triomfar Obrint Pas. Ara, podrien variar una mica els concerts, perquè els últims tres que he vist han estat pràcticament calcats, amb el mateix ordre de les cançons i tot. En aquest últim al final van començar a tocar himnes de la nostra terra com “Els segadors” o “No volem ser” més una cançó de Kortatu, com a petita novetat, tot i que em van informar que ja ho havien fet a Manresa fa uns dies.

Felicitats al meu bon amic Robert Alomà, que en el tancat de la Barceloneta ha aconseguit la tercera norma de MI i ara quan arribi a 2400 ja obtindrà el títol. Jo, en canvi, de 2400 molt bé però les normes no arriben... Bé, ahir em van informar que m’han seleccionat per jugar amb la selecció catalana el Torneig Interautonòmic que es jugarà del 5 al 8 d’octubre a Padrón (Galícia). També hi anirà la Patty, que culmina el seu procés de transformació a catalana J com a femenina, i com a absoluts hi aniran segurament el Romero, el Marc Narciso, el Jordi Fluvià i el Lacasa.

S’acosten perillosament les eleccions catalanes, i els diaris comencen a anar plens (encara més) de política i de polítics. Tornaran les promeses, les bones intencions, la identificació dels errors del passat d’altres partits i l’oblit dels propis. És difícil de dir que passarà després de les properes eleccions: a pesar de tot, la repetició del tripartit sembla l’opció més factible, perquè un pacte CiU-ERC canviaria massa radicalment l’espectre de les aliances actuals, per molt que pugi no sembla que CiU pugui aspirar a governar en solitari, i el pacte PSC-CiU se l’han carregat massa els propis protagonistes com per a què sigui viable. Però la política és l’art del possible i se’ns presenten, un cop mes, uns mesos apassionants per davant.

Per últim felicito al smurfurby i el proclamo president d’honor del club de fans d’aquest blog, per obrir aquesta pàgina cada dia amb la fe d’una possible actualització durant aquest darrer mes d’inactivitat.

lunes, septiembre 11, 2006

Reactivació


Tal com vaig dir en la meva última entrada, he escrit més sovint des de llavors ;). La veritat és que per viatges, cansament i mandra (sobretot aquesta última) he tingut el meu espai inactiu durant un mes: una taca terrible en el meu historial que m’ha costat severes reprovacions en aquests 30 dies. Però finalment he fet cas als meus incomptables i preocupats admiradors i he trobat el moment per publicar una nova entrada.

Una de les meves dedicacions bàsiques en aquest darrer mes de vacances ha sigut jugar a escacs (que estrany oi?), i una mica com tot l’estiu, he tingut uns resultats normalets tirant a dolents, sobretot per culpa dels mals finals de torneig. No he aconseguit norma de MI a Sants, i això que abans de les últimes rondes la tenia molt a l’abast.. Però està clar que aquest no ha estat el meu millor moment de joc i ara caldrà posar-se a estudiar fort si vull tornar a donar un salt cap endavant...

El torneig de semiràpides de Poblenou, els dies 12 i 13 d’agost, el va guanyar de forma brillant el Marc Narciso, carregant-se a l’última ronda l’Epishin, que havia estat un quart d’hora abans de la partida reclamant a l’àrbitre que el deixés jugar amb blanques i ens va tenir a la resta del torneig esperant-lo a que acceptés la trista necessitat d’haver de jugar amb negres. I no ha estat l’únic èxit de l’entranyable jugador del Foment, gran amic i ex-professor meu. El club de l’Eixample ha aconseguit l’ascens a Divisió d’Honor en el Campionat d’Espanya per Equips de 1a divisió que es va jugar a Barcelona i en el qual jo vaig participar en qualitat d’apuntador de partides i, per transformar un estiu bo en brillant, va guanyar de forma clara l’Open de Sants i consegüentment el Circuit Català, un dels èxits més importants que ha aconseguit un jugador català en els últims anys. Des d’aquí li envio les meves millors felicitacions i li dic que me n’alegro molt, perquè des que va decidir ser professional ha patit una gran irregularitat en els seus resultats i l’actuació d’aquest estiu segur que l’impulsarà a donar un gran salt endavant. I unes felicitacions igual d’importants es mereix un altre bon amic, l’incombustible humorista i company de club José Manuel López, que aquest estiu també ha decidit deixar enrere la irregularitat i completar un circuit català molt bo. (Sort que el campionat de Portugal per equips no entra en el circuit...) El que segueix sent irregular és el Víctor Vehí, però també se li han de reconèixer les dues sensacionals victòries contra Epishin, especialment la segona, un pal espectacular i una demostració de la imaginació i dinamisme que pot desplegar el jugador de la Uga en la seva millor forma.

Avui he tornat d’Olite (Navarra) on he jugat el Campionat d’Espanya per equips de divisió d’honor amb la Uga per primer cop, i la veritat es que ha sigut una experiència inoblidable. Tenim uns jugadors joves, amb gran esperit d’equip que m’han deparat una forma diferent de veure la competició durant aquests dies. El Víctor Bologan, un jugador que ha arribat a 2700 d’elo i que es pot considerar un jugador d’elit, que ha jugat diverses vegades i obtingut bons resultats contra alguns dels top10 del món, ha resultat ser una persona molt agradable i preocupada per la marxa de l’equip, donant-nos consells constantment sobre la forma de millorar el nostre joc, si bé a vegades de forma un pèl dogmàtica: “Tú sabes... caballo a e2 tiene dos problemas: no ataca el centro i no deja salir al alfil...” frase adreçada al José Manuel després que aquest hagués jugat 1.e4 d6 2.d4 Cf6 3.Cc3 e5 4.Cge2!?. No és d’estranyar que després el Felgaer li demanés permís al “Bolo” per jugar 1.e4 c6 2.Ce2!!? permís que va ser concedit amb cara de circumstàncies pel líder de l’equip. La veritat és que he rigut molt amb la doctrina del Bolo, les bromes inacabables del Superlópez, els comentaris del nostre entranyable delegat Pere Casajuana, intentant liar al Super amb les cambreres de l’hotel, els càntics de suport de l’afició incondicional de la Uga, que es va desplaçar a Olite representada pel Miquel Castells, el Xavier Colom i l’Alejandro Melchor... i els temes recurrents de les nostres converses, que no mencionaré perquè involucren altres jugadors i ja he après la lliçó que aquí pot entrar el visitant més inesperat, com cert dirigent d’un club extremeny... A més, la sensació d’estar jugant el mateix torneig que Ivanchuk, Vallejo, Nisipeanu, Sasikiran, Movsesian... és impagable. Per cert, després de tota aquesta història, he de dir, pels que no ho sàpiguen, que hem quedat penúltims i hem baixat de categoria, i jo he fet 2 de 5, un resultat no gaire brillant... bé, tot té sempre una part negativa. L’any que ve haurem de lluitar per tornar a pujar.

A part de tot aquest boom escaquístic també he fet algunes altres coses. (algunes). Festes de Gràcia, a les quals vaig portar uns bascos que estaven jugant el Campionat d’Espanya, i en les quals vam assistir en directe a la superestrella i geni creador Cesc Freixas, la festa d’aniversari del meu germà amb totes les seves noies, la d’en Borràs i la partida de Bowling en què vaig fer rècord personal (123 punts! ;)), encara que teníem allà un professional del tema que va fer 185 punts, el company de la facultat de Física Miquel Martí (àlies Peiró). Pobre Borrissol, vam trigar a donar-li els regals i quan la Gemma, que va arribar tard, li va preguntar quins regals havia rebut, va contestar que res amb una cara... pooobre... però després va rebre dos llibres i un dvd xD. També he après una mica de rus per internet en algunes estones lliures en què m’avorria...

Però una de les millors coses que he fet aquest mes va venir poc abans de marxar de Navarra. La tarda abans em truca el meu germà dient-me si el dia següent volia dinar amb el Mandelbrot. En Benoît Mandelbrot és el creador de la geometria fractal i un dels matemàtics més brillants vius actualment, i estava a Barcelona per presentar la traducció al castellà d’un llibre seu, “Fractales y finanzas”. Vaig anar-hi com a periodista de Dossier Econòmic (el diari on treballa el meu germà) i vaig poder dinar gratis en una taula selecta amb el Mandelbrot i la seva dona, Jorge Wagensberg, director del Cosmocaixa, els editors del llibre i tres periodistes més. Li vaig preguntar com se li va acudir la idea dels fractals i em va dir que des de sempre la ciència ha buscat representar una realitat complexa amb models senzills i optimitzats, cosa que ha començat a canviar en els darrers temps. Per ell, els fractals són una nova expressió de l’estudi de la “rugositat” d’un món que s’havia volgut fer “llis” (conceptes que ell mateix va utilitzar). Ell es va “limitar” a crear una manera de representar la rugositat present en aquest món. Em feia gràcia la seva manera de parlar; els mortals parlem de “conjectura de Mandelbrot”, “conjunt de Mandelbrot” com a conceptes amb el seu significat concret i ell ho fa de la mateixa manera que nosaltres, com si el terme “conjunt de Mandelbrot” no tingués res a veure amb ell. Això sí, ens va explicar amb orgull que en el Congrés de Matemàtics de Madrid d’aquest agost passat li van donar la Medalla Fields a un matemàtic francès (Wendelin Werner) per resoldre una conjectura enunciada per ell.

Això és tot, a grans trets. Ara ja han acabat les vacances, demà la Diada i el divendres a començar Física. Per cert, ens espera una temporada plena de sorpreses amb el nou ministre d’Indústria. De moment l’altre dia ja va jurar el càrrec com a Ministre de Justícia, un pròleg d’un període que promet ser apassionant i productiu per a Minoria Absoluta, APM i similars. Jo encara penso que en algun moment ens diran que tot era una broma, però ja començo a perdre l’esperança... almenys la nostra ciutat tindrà d’alcalde algú més decent.

Com veureu, he afegit tres nous blogs als enllaços, un el de l’Ana Matnadze, la georgiana catalanitzada que juga el Circuit Català els últims anys, i dos blogs, el conjunt del Dani Porras i l’Eric Sánchez i el de l’Adri Pérez on podreu trobar polèmiques, insults, crònica rosa i temes similars dels adolescents escaquistes catalans. (si és que no se n’han cansat ja, perquè no porten inactius tant de temps com el meu pero quasi). Aquest cop no diré res sobre com de sovint escriuré perquè l’últim cop va portar mala sort. Fins aviat (o no). До свидания.

viernes, agosto 11, 2006

Badalona finitus est


Portava uns dies sense escriure i ja tocava. Sonarà a excusa falsa, però he tornat a estar malalt i entre això i el torneig de Badalona no he tingut temps per gran cosa més. El torneig no ha anat brillant, però considerant que he estat dos cops malalt i que vaig perdre (em van fer mat pràcticament) a la segona ronda amb el Xavier Castañer (2120 fide) doncs podria haver estat pitjor. Finalment he acabat amb 6 de 9, rascant l’últim premi de la general, el 15è (de fet he quedat 18è, però també hi havia tres premis pels millors catalans i el Vehí, el Jordi Fluvià i el Marc Narciso han deixat tres places lliures a la general). El campió ha estat Jaime Alexander Cuartas, un MI que ha vingut per primer cop a Catalunya aquest any, que no estava entre els favorits però que a Badalona ha fet un torneig molt complet, jugant sempre per dalt. Important segon lloc per al José Manuel López, entranyable company de club que últimament està en bona forma: aquest estiu porta 3 quarts llocs i un segon, a més del títol de GM aconseguit contra mi a Salou. A més a més va segon al Circuit i segur que amb aquest torneig li haurà retallat distàncies a Mirzoev.

Durant les primeres rondes va impressionar molt el Fabiano Caruana, un nen italo-americà de 14 anys amb més de 2400 que va començar amb 5 de 5. Després de la cinquena ronda el Marc Narciso va publicar un article al butlletí del torneig en què explicava que havia deixat els estudis, tenia un espònsor personal i dedicava 36 hores setmanals a estudiar escacs. 36! Més de les que nosaltres ens passem a l’institut... Sembla que l’article no li va anar massa bé perquè després va perdre 3 partides seguides, i al final ha acabat amb 6 de 9 com jo.

Bon ambient en general, i les condicions del torneig força correctes, si exceptuem els 2 partits de futbol i la corresponent cridòria que vam sentir durant dues rondes, o l’espera de l’última ronda per l’alcaldessa “accidental” de Badalona que, total, ha dit quatre frases absurdes i ha deixat clar que no tenia ni idea d’escacs. La nota de color en l’entrega de premis l’ha posada el campió del grup B, Neto Serra, que ha anat a buscar el premi fent una volta d’honor lluïnt la samarreta del Brasil i fent onejar banderetes del mateix país. Tot un personatge, que, s’ha de dir, ha fet uns espectaculars 8,5 de 9. Bé, ens dóna una mica d’espectacle a això dels escacs, que sinó seria molt avorrit ;).

Es veu que s’han fet dues oques durant el torneig, una avui, però degut al meu estat he preferit quedar-me a casa i cuidar-me. El que sí que vaig fer va ser una intensa partida de Monopoly a casa meva amb el Xavi, el Robert, el Perpi, el Flupi (el Flupo no perquè estava ocupat mantenint certs contactes) i l’Alejandro Maura. El Xavi va començar comprant-ho tot de forma fulgurant, però uns negocis desesperats per la meva part van capgirar la truita i finalment em vaig convertir en l’empresari explotador en una partida que es va allargar fins a les 4 de la matinada. El dia següent precisament jugava contra el Xavi i després de jugar l’obertura i el mig joc de forma lamentable vaig treure taules d’un final perdudíssim, recuperant l’esperit de la nit anterior...

El cas Baños sembla que s’ha tranquil·litzat. Després de la meva resposta a AjedrezND, la carta provocativa de l’Ivan i el suport encomiable de la Patty (tots dos tenen blog enllaçat des del meu), no ha aparegut res més. Bé avui el Montero ha fet un petit escrit a la web del Magic dient no sé què sobre Norman Bates i la seva estimada mare i no he entès massa bé el que volia dir.

Avui han sortit els ordres de forces dels equips del Campionat d’Espanya per Equips Divisió d’Honor Grup I, on està la Uga. Tal com era d’esperar som el segon pitjor equip per elo, i haurem de lluitar amb Marcote i Solvay per no baixar. (els pobres companys de l’Andorra tenen menys opcions de mantenir-se que l’Osasuna de guanyar la Champions, però segur que lluitaran de forma heroica per fer un paper decent.) Segons les llistes publicades, els meus rivals serien Volokitin (!), Comas, Cacho, Reinaldo i David Monell. No està gens malament, serà un torneig molt interessant.

Bé ja he parlat prou d’escacs per avui. Però no vull parlar del tema de la Clara Saguntina perquè em fa molta ràbia i encara estic enfadat amb els responsables (podeu veure el blog de la Laura per alguns detalls sobre el tema). Tal com diria el Jon, tots dos s’han guanyat la meva venjança més gran... I parlant del Jon, al final m’acabaré creient que la seva mala sort no és un invent creat per la seva ment. Després d’un més i mig al Regne Unit, avui tenia programat el seu retorn des de Londres Heathrow a Barcelona. I, òbviament, donat el programa del dia d’Al-Qaeda, que consistia en fer explotar 10 avions en ple vol, no ha pogut pas sortir, i no ho podrà fer fins diumenge. Des d’aquí li envio el meu suport, t’esperem amb ganes de tornar-te a veure després de tant de temps... (tot i que una mica de descans dels teus comentaris també ens ha anat bé ;).

Ara que he acabat el torneig i que no en començo un altre de llarg fins al 25 d’agost intentaré escriure més sovint, vosaltres seguiu llegint i posant comentaris sucosos per animar-me. Fins a la propera.

viernes, agosto 04, 2006

Notícies de la Catalunya del Sud


Finalment he pogut reunir les forces per tornar a escriure en el blog. Vaig arribar de Xàbia dimarts a la nit, dimecres ja començava nou torneig (a Badalona) i a la nit, quan pensava retornar a la feina de redactor, em vaig posar malalt i porte dos dies mig grogui. A pesar de tot intentaré fer la crònica de l’última setmana.

Realment no puc queixar-me de la meva estada al País Valencià. Xàbia és una població de la Marina Alta, situada a mig camí entre València i Alacant, i conté el Cap de la Nau, el punt més oriental de la zona. Està dividida en tres nuclis separats entre ells: el Casc Antic, el Port i l’Arenal, la zona més turística. A més a més hi ha nombroses urbanitzacions de xalets escampades per tot el municipi. La casa d’en Rafa era un d’estes xalets situat prop del casc antic, amb piscina i un petit jardí. En els primers dies bàsicament vam banyar-nos a la piscina, en Rafa em va ensenyar alguns llibres i música interessants i em va parlar d’un parell de personatges que vull esmentar: Cesk Freixas, un cantautor català independentista que m’ha encarregat que difongue tant com puga (i en açò estic) especialment entre les xiques (ací teniu la seua web), i Crom el Nòrdic, un individu que mereix una entrada pròpia que faré en un dels propers dies. El Rafa també em va presentar la seva colla i el seu lloc habitual de reunió: el casal, un lloc entranyable, que consta d’uns baixos moblats amb taules, sofàs, butaques, una tele, una nevera inservible i un lavabo no recomanable provinents de les cases dels integrants de la colla, anomenada dels VRGistes en honor al seu líder, VRG.


VRG, Jaume i Esther


Quico, Kylyan i Rafa RG

El període de retir espiritual a Xàbia que vaig escollir no podia ser millor, perquè sense saber-ho resulta que durant la meva estada vaig poder presenciar els escacs vivents de Xàbia (açò ho sabia abans d’anar-hi, però després de saber que hi aniria), el festival Rock a la Mar a Dénia amb l’actuació estel·lar d’Obrint Pas i l’aniversari de Rafa.

Els escacs vivents s’organitzen a Xàbia des de fa 10 anys; enguany era l’onzena edició. En un espai rodejat per grades al port, al costat de la mar, es munta un tauler gegant i s’hi representa una partida clàssica prèviament escollida. Els encarregats de dictar les jugades són el guanyador d’un torneig escolar de la població i un convidat d’honor; aquesta volta el convidat fou David Ferrer, un tenista xabienc situat en el 12è lloc de la llista ATP. Les peces són nens disfressats segons un motiu, i paral·lelament a la partida té lloc un espectacle que se suposa que té relació amb aquesta, però jo no vaig vore esta relació en cap moment. Enguany el motiu fou Harry Potter, i l’espectacle fou la representació de “Harry Potter i la pedra filosofal”. Les escenes inicials, la música de la pel·lícula i les fantàstiques disfresses foren molt bons presagis, però després, com ja he dit, la relació entre la partida (el famós joc Karpov-Unzicker de Niça 1974 amb el mític Aa7!!) i l’argument fou inexistent, i damunt es veu que els nens se saltaren una bona part del guió, segons em comentaren Mauricio Vassallo i Francisco Sánchez Guirado, allí presents, i el final fou bastant desastrós. Malgrat tot és una gran iniciativa i em digueren que d’altres anys han sigut molt millors i segur que els propers també ho seran.
Ací teniu unes fotos del millor de l’espectacle: el “setting”.


Vista general del tauler: Gryffindor vs Slytherin


Hàgrid amb el bebè Harry, McGonagall i Dumbledore. Sembla la peli de veritat eh?


El Rock a la Mar és un festival de música que se celebra a Dénia a l’estil de l’Acampada Jove, encara que més modest. Una de les seves millors virtuts és que es fa a la platja, al costat de la mar, i es munta una acampada a pocs metres de l’escenari. En aquell indret vaig tenir la sensació que tothom es coneixia: constantment algun dels VRGistes saludava un conegut d’altres cites semblants. Estes venien de pobles propers com Pedreguer, Oliva, Sueca, Ondara o Benidorm (Sí, per estrany que puga semblar també n’hi havia un de Benidorm). Em presentaren també al líder espiritual de diversos moviments associats entre els quals s’inclou el dels VRGistes, un individu que recordava molt a un altre que podríem qualificar de líder a Catalunya, el Titot.
El primer dia de concerts fou una mica “light”: els grups eren poc coneguts (no crec que a ningú li sonin noms com “121 decibels” o “Paral·lel 84”) a excepció de “The Toasters” que jo no coneixia però que es veu que són un grup de NY pioner de la tercera onada d’ska. Eren una mica vells però no ho feien malament.

El cartell del segon dia era força més prometedor: al costat dels estrelles “Obrint Pas” actuaven grups prou consolidats com Inòpia, Sant Gatxo i Revolta 21. A Inòpia no arribàrem perquè estàvem als escacs vivents. Sant Gatxo resultà bastant decepcionant: la seua actuació a l’escenari no té res a veure amb els seus discos: toquen en un estil que s’assembla més al jazz que altra cosa i canvien la melodia fins a deixar-la pràcticament irreconeixible. Els Obrint Pas brillants com sempre, i Revolta 21 també triomfà bastant encara que és un estil de música molt hard que a mi personalment no m’agrada. Després d’acabar-se el concert (cap a les 4:30) anàrem a fer allò tan bonic que és contemplar l’eixida del sol a l’horitzó, sobre la mar.


Obrint Pas al Rock a la Mar


Sortida del sol vista des de la platja de Dénia cap a les 6 del matí


I com a últim plat fort l’aniversari de Rafa el dia abans de marxar. La seva mare i els VRGistes li prepararen allò que s’anomena una “festa sorpresa” i férem un bon sopar i uns passejos per l’Arenal. I després vaig tenir una conversa interessant amb el Quico, un amic de la colla i membre actiu del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) sobre l’efectivitat de la democràcia i la conveniència o no del socialisme. Estes valencians van forts... Per últim vos pose dues fotos del Rafa i jo.


Rafa i Benly al cap de la Nau


Rafa i Benly a la piscina de casa seva


Açò és bàsicament tot el que volia explicar sobre el meu recent viatge. Ara ja sóc a Barcelona des de fa uns dies, jugant l’open de Badalona, que de moment no em va precisament formidable, però encara queda molt per remuntar... I per últim vos vull comentar que el secretari general del club amb la web extremenya de què us vaig parlar ha entrat ací i s’ha dedicat a copiar fragments de la meva crònica de Baños a AjedrezND, traduint-los, exemplificant el que considera una falta de respecte al poble de Baños i per extensió al poble extremeny. Bé, com que supose que també llegirà aquesta entrada per espiar a veure què dic, li diré el mateix que diré a AjedrezND: este és el meu blog i hi escric coses de la meva vida i del meu voltant d’una manera amena i divertida (intente) i sense pensar sobre qui em puga estar llegint. Ja li vaig fer una contestació seriosa i amb respecte a la seua web i no pense canviar el to d’este blog perquè sàpiga que ell o un altre ho hagi de llegir. (No em molesto a traduir-ho perquè ja he comprovat que el seu traductor de la Universidad de Oviedo funciona a la perfecció, si descomptem petits errors com el canvi de “escacs” com a joc per “jaques” o la traducció de "lliteres" de dormir per "camillas";). Açò és tot per hui, fins a properes ocasions.

miércoles, julio 26, 2006

Cues, matrícula i bitllet


Finalment he resolt els dos assumptes que tenia pendents abans de marxar; la matrícula formal a la UB i la compra del bitllet de tren per tornar de València a Barcelona, i han resultat ser uns assumptes més difícils del previst, especialment el segon. La matrícula, dintre dels paràmetres enigmàtics en què es mou tot el que fa referència a la uni, ha estat prou fàcil: per sort tant el Jordi com jo portàvem tota la documentació necessària, i a l’aula d’informàtica de la Facultat hem omplert tot el que ens demanaven més o menys com tocava (hem renunicat a apuntar-nos a l’optativa de química, que per això estem a física i no a l’edifici del costat). Com sempre, he tingut problemes en seleccionar d’una llista restringida la professió que més s’acostava a la dels meus pares: la majoria de les opcions eren prou ambigües com per poder ser tingudes a compte, amb la clara excepció de “professional de les forces armades”. A més a més, hem omplert un full per poder obtenir el carnet universitari, el CUB, i hem imprès el full corresponent per demanar-lo. Curiosament, en sortir de la sala, hem topat amb una noia situada darrera d’un stand de Caixa Catalunya que ens ha dit que havíem d’omplir un full per obtenir el carnet universitari, i que a més a més ens obriria un compte meravellós que ens donaria un 50% de descompte en concerts, partits de futbol i activitats diverses. Quan li hem preguntat pel paper del CUB que acabàvem d’imprimir, la seva resposta ha sigut ben explicativa sobre el què ens espera en anys venidors: “això no serveix per res. Sí, allà dins us han dit que servia, però aquí fora no. La universitat funciona així.” Senzillament brillant. Després hem anat a secretaria a informar-nos sobre la possibilitat de fer alemany a l’escola oficial de la UB, idioma que sospito que ens serà més útil que química. Allà he fet la primera cua del dia. Hem estat uns tres quarts d’hora els primers de la fila mentre una noia davant nostre estava omplint tota la burocràcia necessària per treure’s el títol de llicenciada (no podia escollir un altre dia que no fos el mateix en què es matricula tothom?). I mentrestant ha vingut un company seu a fer el mateix. La noia, entre paper i paper, ha deixat anar una frase que donarà certa raó als que em diuen que física no té sortides: “ara estic omplint els papers de llicenciada i després al setembre decidiré què faig amb la meva vida”. Segona frase brillant del dia. Després d’una eterna espera, un altre secretari ha vingut a ajudar la seva companya i ens ha despatxat en un minut dient-nos que ens havíem de dirigir directament a l’Escola d’Idiomes Moderns, a la facultat d’Econòmiques, o bé al servei d’assessorament lingüístic al fons del passadís. Aquests darrers òbviament també ens han enviat a la facultat d’Econòmiques.

Hem sortit ben contents de la facultat, amb la matrícula sota el braç i alabant la burocràcia. Ens hem negat a anar a Econòmiques i el Jordi se n’ha anat a casa mentre jo anava a l’estació de Sants a resoldre el segon assumpte del dia: el bitllet de tornada de València a Barcelona. El vaig comprar per Internet, satisfet de poder utilitzar les noves tecnologies i evitar d’haver d’anar en persona a tractar d’aquestes coses, però en acabar els tràmits la web em va dir que com era la primera compra amb la targeta de crèdit que havia fet servir havia d’anar a l’estació a identificar-me i omplir uns papers per poder recollir-lo. Així que em dirigeixo a Sants per obtenir el bitllet, arribo i em trobo un munt de gent esperant asseguda davant les taquilles, amb uns números en uns papers a la mà. Vaig a buscar-ne un, i hi llegeixo: “Temps estimat: 2h20min”. Perfecte. He anat a casa el Jordi una estona i al cap de 2h torno i ja m’havia passat el torn. He tornat a casa en estat de desesperació total i absoluta.

Allà m’hi he trobat el meu germà amb una noia (per variar) que, casualitats de la vida, era l’encarregada de contractar el personal per vendre els carnets universitaris de Caixa Catalunya, i ha aprofitat per verificar la feina de la contractada per la facultat de Física (em sembla que no n’ha quedat massa satisfeta) i, de pas, per alertar-me que no tot era tan bonic com m’ho havien pintat. Entre altres coses, ha puntualitzat que els famosos descomptes eren FINS a un 50%, important paraula que la de Física s’havia descuidat de mencionar.

A la tarda he trucat al servei d’atenció al client de RENFE. Després d’esperar uns quants minuts sota una veu repetitiva que anava dient “en estos momentos todas nuestras líneas estan ocupadas”, he parlat amb un home i li he preguntat si no hi havia cap altra manera de poder recollir el meu bitllet que no fos fent una cua de més de dues hores. M’ha recomanat d’anar a l’estació de Passeig de Gràcia, i allà m’he dirigit, amb la sana esperança d’acabar-ho tot en qüestió de minuts. Però la realitat és tossuda, i m’he trobat amb el mateix problema. Hi havia molta menys gent, però només 2 funcionaris per atendre, i després de 20 minuts d’esperar la meva desesperació em començava a portar al límit del suïcidi. Però finalment he pogut trobar una solució en què m’he estalviat temps i diners: he comprat un altre bitllet a les màquines automàtiques i he anul·lat el d’Internet, per la qual cosa m’han fet pagar un 15% de multa. Però he pogut pagar el nou bitllet amb tarifa de Carnet Jove, i la diferència ha resultat ser més gran que aquest 15%. Així que tot ha acabat bé.

M’he extès molt amb tot el que he fet avui, i ja no tinc ganes de parlar de coses de dies anteriors. El més destacable va ser el meu retorn a la Barceloneta el dissabte a la nit, a presenciar el succedani del joc de l’Oca: el Portero, un joc encara més salvatge i més absurd: es tracta de tirar el dau i beure't tants chupitos com aquest t'indica segons unes regles. Després, es clar, jo que soc sa, a passejar per la nit de Barcelona amb companys més que contents. Alguns, com el Dani Almeida, agrairan que no faci una crònica extensiva d’aquella nit.

Catalunya 6, Espanya 4. Aquest ha estat el resultat final en medalles d’or als Campionats d’Espanya d’edats, després de la victòria en el sub16 del Xavi Vila. Un resultat històric i tota una revolució respecte anys anteriors, ja que per sumar tantes medalles d’or potser hauríem d’ajuntar les aconseguides els últims 5 o 6 anys. Tots ens hem de felicitar per aquest èxit, èxit que no crec pas que es degui al nostre allotjament (encara que tot pot ser en aquesta vida). Aquests dies he tingut una petita disputa dialèctica amb el president i el secretari general del Magic, el club més important d’Extremadura, a la seva pàgina web. Em van començar qualificant de gazmoño, a mi i a la resta de catalans (sí, una paraula curiosa, que per sort defineixen ells mateixos) en una carta bastant lamentable, però després d’unes quantes respostes mútues hem arribat a una posició de relatiu acord.

Demà hi ha una conferència multilateral a Roma que teòricament ha de servir per establir les condicions per al final de la guerra entre Israel i Hezbol·lah, amb la representant estrella dels Estats Units, Condoleeza Rice, com a gran impulsora. Però ja veurem el què s’aconsegueix: ni Israel, ni Síria i l’Iran, els dos principals aliats de Hezbol·lah, assistiran a la reunió. I mentrestant avui es diu que Israel ha matat a quatre observadors de l’ONU. Ara que marxo espero evadir-me una mica d’aquesta història i a veure si quan torno s’han calmat els ànims. Els que si que s’han tranquil·litzat són l’ambaixador d’Israel i el PSOE, que semblava que anaven a muntar una segona guerra a Espanya. Potser és un bon senyal de cara a demà.

El que sí que és una bona notícia és que Ibèria finalment ha perdut les llicències que tenia sobre l’aeroport de Barcelona.

Bé, es va fent tard i és hora de despedir-se. Com ja us he dit, demà me’n vaig a Xàbia a casa el Rafa, amic que vaig conèixer a l’Olimpíada Espanyola de Mates, a passar uns dies de vacances. He escollit un lloc ideal, perquè segons els anuncis del temps d’aquesta setmana: “durant aquesta setmana les temperatures superaran els 40º en molts punts de la península, especialment a València i Alacant”. Genial. Però ell m’ha dit que, malgrat tot, s’està millor a Xàbia que a Barcelona, i m’ho crec: la xafogor a la ciutat és insuportable: entre el vent del mar i la pol·lució que surt sobretot dels aires acondicionats, sempre tenim uns dies en què no es pot sortir al carrer. Però també he escollit bé els dies perquè el 29 de juliol es farà a Xàbia una partida d’escacs vivents, “fiesta de interés turístico nacional”, que es veu que té molta repercussió per aquelles contrades. Intentaré fer algunes fotos i penjar-les aquí. Probablement no tornareu a saber de mi fins a l’agost, per això he escrit tot aquest bon tros de text que ja esteu acabant. Aprofitaré aquests dies també per començar a llegir un llibre de considerables dimensions que em van regalar pel meu aniversari a proposta del Figue (quina por...)
Això és tot per avui. D’aquí una setmana, més.